Jo torno però amb mi torna el més pur estil ranci de nacionalisme espanyol.
Llegia avui el diari EL PUNT (el qual us recomano) els articles que estan fent sobre el famós “Manifiesto para la lengua castellana” i la sang em començava a bullir. I és que jo penso... la gent s’avorreix ?
Sembla mentida que els “intel·lectuals” que firmin aquest manifest ho siguin de debò. Més que res perquè (i mai em cansaré de dir-ho) aquí a Catalunya no hi ha tensió ni marginació per la llengua collons !! Com volen que els hi expliquem ? Són tant curts de gambals que no poden entendre que una persona parli més d’una llengua i a més, ho faci indistintament ?
A Catalunya, malgrat ens pesi, hi ha més gent de parla castellana. Gent que se sent espanyola, parla castellà però que mai i sota cap concepte, tornaria a les poblacions d’origen... no els hauria de fer pensar ? Aquesta gent són els més independentistes i separatistes de tots ja que ells van venir sense res i tot el que tenen s’ho han guanyat aquí amb el seu esforç. La llengua fa independentistes ? NO !!! els militants del Partit Popular a Catalunya parlen català ! Ciutadans pel canvi parla català... I en podríem extreure tants exemples. Així doncs, a mi se m’acut donar un cop a la taula i dir... PROU !
Catalunya va ser conquerida quan l’últim bastió català va caure l’11 de setembre de 1714. Molts intel·lectuals van ser perseguits, molta gent passada per les armes, es van abolir les institucions, el català va ser eliminat de tota vida oficial, quedant així relegat a una llengua d’ús col·loquial. Gràcies a molts anys, vam aconseguir una sèrie de drets que, com a poble vassall de la monarquia espanyola ens van ser retallats en el seu moment. Fins que una data incerta del 1939 ens ho va fer perdre tot un altre cop. Vam perdre els intel·lectuals, vam perdre la Generalitat Republicana, vam perdre la llengua... vam perdre la guerra.
Després de molts anys, hem aconseguit el restabliment de la Generalitat i del Parlament, de la democràcia i la llibertat d’expressió, hem aconseguit una certa sobirania que ens va ser arravatada, hem aconseguit tornar a instaurar una llengua que sempre va estar viva en la gent, portar-la a un dels màxims referents de llengües en minoria... i tot això sempre ho hem fet sense atacar l’estat que ens va derrotar en dues guerres, l’estat que ens va donar la població immigrada als anys seixanta, l’estat que sempre ens margina i ens humilia, un estat que, ara, s’empesca que hem de tornar a passar tot el que vam passar: l’abolició de les institucions catalanes, la pèrdua de la llengua...
Davant d’aquest plantejament, a mi se’m planteja un altre... És aquesta l’espanya a la que li donem tants diners ? És aquesta l’espanya que volem ? és aquesta l’espanya plural i democràtica que recull la constitució ? Dues guerres ens van caure a sobre per motius molt semblants... i les dues van acabar igual: potser ens hauríem de fer una idea que som un estat conquerit i vassall d’un regne que, si més no, a mi em recorda a l’edat mitjana quan hi havia castells, princeses, i tothom feia el que deia el rei.
De fet, l’única frase que em ve al cap per fer la cloenda d’aquest article és... “Per això vull la independència”. Us animo a tots a no deixar que la nostra llengua mori i a lluitar per el tret d’identitat comú de tots els països catalans: la nostra llengua mil·lenària, la Llengua Catalana.
