Després de la primera jornada de lliga en la que el barça ha fet un joc patètic amb el que tots els mitjans de comunicació pro-madridistes s’estan posant les botes... Escric aquest bloc, seguint amb la dèria que m’ha agafat ara de donar-li un caire personal.
Avui vull escriure a una gran persona a la que vull felicitar molt personalment des del meu humil bloc (ja ho vaig fer en persona amb un tros de sopar !): a la Cristina, la mestra de música FUNCIONÀRIA més divertida de tot el sistema públic !! Felicitats Cris, per haver aprovat les opos !!
La Cristina i jo ens vam conèixer un matí incert a la facultat. Tots dos anàvem a una reunió de delegats a la sala de juntes de la Facultat, amb la vicedegana d’estudiants, l’Àngels Campà. Tots dos anàvem acompanyats pels nostres “subde” respectivament: un molt bon amic d’ella i una molt bona amiga meva. Anàvem per especialitats diferents (Infantil i Musical) però ens vem seure junts. Els nostres dos amics van començar a coquetejar enviant notetes (en una reunió amb la vicedegana ?? Sí !!), i així vam començar a riure i a establir amistat. Això passava pels volts de l’abril del 2006.
Aquell any vam acabar tots dos la carrera, no vem tornar a parlar més.
Al cap de tres o quatre mesos de que em destinessin a Can Llobet, la mitja jornada de música se’n va anar. Al mateix dia, el Departament ens en va enviar una nova... i a que no sabeu qui era ?? Sí, la Cristina !!
Des d’aquell dia vem estar sempre fent conya, rient...
Com a grans moments, mentre escric aquest bloc, recordo els següents:
- Un dia, estava jo a la classe, a les tres de la tarda, quan un dels seus alumnes de quart em pica a la porta i em diu... “diu la Cristina que vagis a buscar al Marc que està al pati i no vol entrar”. Cal dir que jo li havia ofert la meva ajuda prèviament. Aquell dia vàrem riure de valent perquè al final, després de punxar-lo fins al final, no es va quedar amb cap dels dos ! xD
- Un altre dia, em va venir un dels meus nens a buscar-me a la classe perquè la Cristina m’havia d’ensenyar una cosa. Jo ja estava pensant que s’havien portat fatal i anava amb intenció de fotre bronca. Quan vaig entrar, però, els meus nens estaven escenificant una dansa, fent de pobres i de rics. Genial !! També vàrem riure moltíssim...
- Recordo un altre dia, que els hi va dir als meus nens que estava afònica perquè ells la feien cridar. Vem dedicar el tema a tutoria a parlar de que la Cris agafaria la baixa perquè tenia afonia i no podia cantar. De sobte, un dels meus nens es va aixecar mig plorant i va dir... “que no marxi, que ens portarem bé, perquè està afònica perquè nosaltres la fem cridar”. Que maco ! Aquell mateix dia, la vaig trucar per explicar-li.
- O quan un nen de quart li va dir... “Te voy a agregar a mi messenger en el apartado de “novias” porqué seguro que tu messenger es cristiabuena@hotmail.com”... També vàrem riure de valent.
Però no només vàrem riure amb les anècdotes dels nens... I és que la Crist é molta mala sort amb les seves substitutes...
- La primera que va venir, quan l’afonia, també es va quedar afònica. Però aquesta als meus nens els hi va ser igual.
- La segona, però, el primer dia va arribar tard. Quan li van anar a tocar la cresta, la tia va dir “ja procuraré demà agafar el tren d’abans...”. Aquesta és la mateixa que els meus nens em van demanar parlar-ne a tutoria perquè quan s’emprenyava i no li feien cas, els hi parlava en castellà. Tot un tros de mestra !!. També els hi deia als nens de quart que quan estaven pel terra (quina autoritat eh !?) “eran como perros” amb lo qual els tenia a tots tremendament indignats. Quan la Cris es va reincorporar, se la va trobar a la classe. Li va preguntar “Què fas aquí si avui em reincorporo ?” Genial ! xD
També Cris t’he de dir que si no aprovaves aquest any m’anava a queixar al tribunal... Portaves tot l’any estudiant d’una manera compulsiva i malaltissa. Ens havies dit a vegades que no podies sortir perquè aquell dia et tocava estudiar dos temes ! Fatal...
Ara, estàs destinada de provisional a Sant Cugat i jo no sé on estaré, però si una cosa tinc clara és que ens hem de continuar veient per explicar-nos tot el que ens passa en la nostra vida laboral i, qui sap, potser algun dia tornem a coincidir en alguna escola de Catalunya !.
Avui vull escriure a una gran persona a la que vull felicitar molt personalment des del meu humil bloc (ja ho vaig fer en persona amb un tros de sopar !): a la Cristina, la mestra de música FUNCIONÀRIA més divertida de tot el sistema públic !! Felicitats Cris, per haver aprovat les opos !!
La Cristina i jo ens vam conèixer un matí incert a la facultat. Tots dos anàvem a una reunió de delegats a la sala de juntes de la Facultat, amb la vicedegana d’estudiants, l’Àngels Campà. Tots dos anàvem acompanyats pels nostres “subde” respectivament: un molt bon amic d’ella i una molt bona amiga meva. Anàvem per especialitats diferents (Infantil i Musical) però ens vem seure junts. Els nostres dos amics van començar a coquetejar enviant notetes (en una reunió amb la vicedegana ?? Sí !!), i així vam començar a riure i a establir amistat. Això passava pels volts de l’abril del 2006.
Aquell any vam acabar tots dos la carrera, no vem tornar a parlar més.
Al cap de tres o quatre mesos de que em destinessin a Can Llobet, la mitja jornada de música se’n va anar. Al mateix dia, el Departament ens en va enviar una nova... i a que no sabeu qui era ?? Sí, la Cristina !!
Des d’aquell dia vem estar sempre fent conya, rient...
Com a grans moments, mentre escric aquest bloc, recordo els següents:
- Un dia, estava jo a la classe, a les tres de la tarda, quan un dels seus alumnes de quart em pica a la porta i em diu... “diu la Cristina que vagis a buscar al Marc que està al pati i no vol entrar”. Cal dir que jo li havia ofert la meva ajuda prèviament. Aquell dia vàrem riure de valent perquè al final, després de punxar-lo fins al final, no es va quedar amb cap dels dos ! xD
- Un altre dia, em va venir un dels meus nens a buscar-me a la classe perquè la Cristina m’havia d’ensenyar una cosa. Jo ja estava pensant que s’havien portat fatal i anava amb intenció de fotre bronca. Quan vaig entrar, però, els meus nens estaven escenificant una dansa, fent de pobres i de rics. Genial !! També vàrem riure moltíssim...
- Recordo un altre dia, que els hi va dir als meus nens que estava afònica perquè ells la feien cridar. Vem dedicar el tema a tutoria a parlar de que la Cris agafaria la baixa perquè tenia afonia i no podia cantar. De sobte, un dels meus nens es va aixecar mig plorant i va dir... “que no marxi, que ens portarem bé, perquè està afònica perquè nosaltres la fem cridar”. Que maco ! Aquell mateix dia, la vaig trucar per explicar-li.
- O quan un nen de quart li va dir... “Te voy a agregar a mi messenger en el apartado de “novias” porqué seguro que tu messenger es cristiabuena@hotmail.com”... També vàrem riure de valent.
Però no només vàrem riure amb les anècdotes dels nens... I és que la Crist é molta mala sort amb les seves substitutes...
- La primera que va venir, quan l’afonia, també es va quedar afònica. Però aquesta als meus nens els hi va ser igual.
- La segona, però, el primer dia va arribar tard. Quan li van anar a tocar la cresta, la tia va dir “ja procuraré demà agafar el tren d’abans...”. Aquesta és la mateixa que els meus nens em van demanar parlar-ne a tutoria perquè quan s’emprenyava i no li feien cas, els hi parlava en castellà. Tot un tros de mestra !!. També els hi deia als nens de quart que quan estaven pel terra (quina autoritat eh !?) “eran como perros” amb lo qual els tenia a tots tremendament indignats. Quan la Cris es va reincorporar, se la va trobar a la classe. Li va preguntar “Què fas aquí si avui em reincorporo ?” Genial ! xD
També Cris t’he de dir que si no aprovaves aquest any m’anava a queixar al tribunal... Portaves tot l’any estudiant d’una manera compulsiva i malaltissa. Ens havies dit a vegades que no podies sortir perquè aquell dia et tocava estudiar dos temes ! Fatal...
Ara, estàs destinada de provisional a Sant Cugat i jo no sé on estaré, però si una cosa tinc clara és que ens hem de continuar veient per explicar-nos tot el que ens passa en la nostra vida laboral i, qui sap, potser algun dia tornem a coincidir en alguna escola de Catalunya !.
