Decepció al quadrat

Com ja ve sent costum en el meu tros de bloc, i ja que no he marxat de vacances enlloc, vaig a queixar-me una mica en dues “modalitats” la personal i la política.

M’ha estat fent molta gràcia aquests dies les notícies que ens arriben des de Navarra o, amb el seu nom “no-esclavitzat” Nafarroa. Resulta que Nafarroa tenia la gran oportunitat d’or d’editar un tripartit similar al d’aquí a Catalunya, amb el PSN (els socialistes navarresos), Nafarroa Bai (els nacionalistes) i Izquierda Unida (es neocomunistes). Anava a ser el gran pacte de l’any, arravatar Nafarroa al PP, que ja toacava, portaven molt temps negociant, tirant-se floretes al congrés, al Parlament navarrès, taules de negociació des de feia uns dos mesos, notícies per aquí, per allà, caretes somrients... tot perfecte. Inclòs, els portaveus dels tres partits implicats, donaven llum verda al pacte amb el suport de la directiva Nacional del seu partit. Què va passar ? Que els “federalistes” la van cagar.
Resulta que el PSN va a donar llum verda al pacte, però des de Madrid li toquen la cresta. – EH !, provincians, que “l’executiva federal” ha de donar el vist-i-plau – Li diuen. Home, penso jo que si l’executiva és “federal” hauran de donar llum verda al que cregui l’executiva “nacional” de Nafarroa. A mi, al cole em van ensenyar (i així ho vaig posar a la selectivitat treient un 8 a Geografia) que el model “federal” és el que dóna total autonomia a les parts federades amb una política comú que afecta a tots.
Per tant, i llegint entre línies, el PSN no podia pactar amb Nafarroa Bai, està clar. Per què ? Com pactarà el Partit Socialista amb uns “independentistes radicals i segregadors” a menys de mig any de les generals ?. El model federeal ha funcionat: no pots fer això perquè el Grup Parlamentari queda tocat i, per tant, la presidència de l’estat perilla.
Realment, patètic.

En el meu pla personal, la cosa també va per aquí: la decepció. Divendres 3 d’agost, el Departament d’Educació va publicar la llista dels seu interins. Jo no hi sóc.
Un interí, és una persona que cobreix una vacant (una plaça que no està coberta per un funcionari de carrera) i que, per tant, té un nomenament des de l’1 de setembre fins al 31 d’Agost, cobrant aquests mesos.
I ara què, us preguntareu ?. Sol haver-hi sempre algunes places que no han quedat cobertes o, el que se’n diu, les mitges jornades. Quan un funcionari – interí decideix agafar una mitja jornada, es nomena a un substitut per cobrir el reste d’hores. Quan un centre té dues mitges, té l’opció de compactar-les. Quan es compacten, es nomena un sol substitut que, a la pràctica, treballa com una jornada sencera. Aquestes places sense cobrir, surten al que se’n diu “nomenaments”. El Dpt. convoca als substituts i els dóna una llista amb la modalitat (mitja, compactada, maternitat, malaltia, casament...), el centre, la població... i crida als substituts per un número d’ordre que dóna el mateix Dpt. Quan les places s’acaben, es tanca la “subhasta”. Si tens plaça, has d’anar al centre amb la credencial (un paper on posa per qui vas, en quina especialitat...; després, quan el nomenament s’acaba => el titular es reincorpora, has de tornar el paper al Dpt.). Si no, cada dimarts i dijous el Dpt. convoca, amb el mateix procediment, nomenaments públics. Un substitut, per contra, té el nomenament temporal i sempre està subjecte a la decisió del titular: si el titular es reincorpora, el substitut salta. Si s’aconseguís estar al mateix centre en una substitució “prorrogada” (el que he fet jo aquest any), el nomenament sempre finalitza el 31 de Juny. No obstant, i gràcies als sindicats, si un porta 6 mesos treballats pel Dpt, cada estiu surt una llista amb els nomenaments prorrogats durant el mes de juliol, amb la corresponent nòmina.
I així és la vida. Així que ara queda esperar als nomenaments del “teatrillo” els de final d’agost, que es fan en un IES que té teatre.