L'altra cara de la guerra que ningú no esmenta

Després d'una parada tècnica, la meva connexió a internet estava "suspesa", tornem a la càrrega contra tot el que se'm posi per davant.

Abans de començar, però, una bona notícia per tothom. Ahir, a la secció local, vàrem quedar entre tots que, a partir d'ara, jo m'encarregaria de penjar els nous continguts al web del grup municipal. Així que a partir d'ara, tots a llegir-me i a llegir les notícies que es pengin a l'adreça municipal !!!

Anava jo, després de la feina, cap a un curs de l'xtec a Sabadell quan a l'autobús (avui m'havia deixat la meva revista) m'he assegut al costat d'un "20 minuts" guixat i rebregat. Com no tenia res a fer, m'he posat a llegir-lo. Totes les notícies que hi apareixen mereixen ser comentades, però avui em fixaré en una molt especial.

A la pàgina 8 del diari d'avui dimecres, es pot llegir el titular següent: "Un coche bomba mata a 12 niños en un campo de fútbol de Irak". Ja sabeu que, com a mestre que sóc, se m'ha caigut el món a sobre. Però com a persona he estat a punt de deixar escapar unes quantes llàgrimes. M'ha semblat molt injust, monstruós i horrorós que aquests pobres nens que, segons l'article, l'únic que feien era jugar a futbol en un petit camp d'un poble suní acabéssin morts per culpa d'una població rabiosa per una invasió inútil.

Però el que més ràbia m'ha fet és des del punt de vista ideològic. Fa un parell de dies que va morir una soldat de l'exèrcit espanyol. Una tal Idoia no sé què que, al cap i a la fi, "treballava" de militar. Com molt bé explicava en el seu bloc un company de les JERC, quan hom entra al servei militar professional sap perfectament que corre un risc (igual que els mestres correm el risc de patir malalties tant físiques com psicològiques, els funcionaris de presons del mateix, els metges...). Un risc que hom accepta quan firma el contracte per treballar. Puc entendre que, com a humans que som, ens en fem ressò d'aquesta mort en un "accident" (en terra de conflicte i en temps de guerra sent militar dels exèrcits invasors que ens esperàvem ? que la convidéssin a jugar a cartes ?) i que surti a tots els diaris durant tres dies seguits. Puc entendre (no és veritat, no ho puc entendre) que el president del govern espanyol li entregui una condecoració militar. Però el que no puc entendre ni entendré mai és perquè una militar mort en acte de servei i se li fa tan rebombori i cada dia moren milions de persones en les zones ocupades i per culpa nostra i no se'n fa cap revolució mediàtica. Que ja no ens escandalitza la mort de 12 nens ? Són nens !!!! Infants petits i innocents, que jugàven en un camp. Jugàven !! Imagineu-vos per un moment que entréssim en guerra i els vostres fills que estan a la plaça de baix es moren per un atemptat. Jo em voldria morir amb ells. Ni els nens ni ningú exepte els governs bèlics tenen la culpa d'aquesta guerra tan injusta, cruel, sanguinolenta i innecesària. Per això, crec que el crit que hauria de sortir de les boques de tots els catalans i catalanes és clar, fort i català:

NO A LA GUERRA I NO A LES ZONES OCUPADES !!!

Des d'aquí, des del meu humil bloc, vull retre homenatge a tots aquells morts per la guerra que mai van tenir la culpa de res. Sobretot, a aquells nens, la única culpa dels quals només és una: volguer ser feliç en un món en guerra.