Una vegada més llegeixo a tots els diaris un retard de tres hores que hi ha hagut a la RENFE aquesta setmana. Una vegada més sento impotència i indignació.
La meva història amb la RENFE es remunta a fa molts anys, quan jo era adolescent (jejejejeje). Des de que vaig començar a ser-ne usuari, que recordi, sempre he tingut problemes. Els més sonats han passat a la història de la meva vida i els resumeixo aquí en tres ratlles.
Un dia de juny, allà al 2003, tornava jo de la Facultat de Farmàcia de la UB després d'haver estat tot el dia d'examens de la sel·lectivitat. Vaig sortir de la facultat a les 14'00 sense haver dinat i, casi bé, sense haver esmorzat. Vaig agafar el metro a Maria Cristina i es va estar 10 minuts parat en hora punta. Vaig decidir anar a Sants que era l'estació de RENFE més propera que tenia. Un cop a Sants, vaig haver d'esperar mitja hora per fer el recorregut Sants-Barberà del Vallès (una mitja horeta el dia que els Déus em són propicis) de peu perquè era hora punta i el tren anava tard. Vaig arribar a casa a allò de les 16'00 brut, cansat, humillat, destrossat...
Aquell mateix any, al setembre, començava les classes a la Universitat Autònoma de Barcelona (que està al municipi del costat de casa meva) a dos quarts de nou del matí. Em vaig aixecar a les 7 molt nerviós i vaig començar a anar cap allà. Sortia de casa entre dos i tres quarts de vuit. Aquell dia, per variar, hi havia retencions a la RENFE. El tren que havia d'anar a Barcelona (perquè aquesta és una altra, per anar al municipi del costat he de fer tranbord a Cerdanyola => n'he de recular una per avançar-ne una altra) anava amb retard. El tren va passar a un quart de nou. A les 8'20 estava a Cerdanyola de mala llet, perquè els tren de l'Autònoma passàven a hora punta a i 10, a i 15 i a i 50. Total, a i 50 va arribar el tren que, com és habitual, anava ple. Vaig haver de fer el trajecte de peu. El meu primer dia d'universitat vaig arribar casi bé una hora més tard per culpa de la meravellosa RENFE.
Corria l'últim desembre de la carrera i havíem decidit anar a celebrar-ho tots a un "lactuca" de les rambles. La majoria, al ser de la UAB érem de fora de Barcelona i havíem pensat en un lloc intermig de fàcil comunicació on teníem tots trens fins a les 24'00. El sopar va ser genial i ens ho vem passar tots de conya. Quan la festa va acabar, un grupet vem pujar cap a l'estació de Plaça Catalunya per agafar l'últim tren que ens portaria a casa. Paguem i entrem. Un cop a dins, per l'altaveu anuncien que l'últim tren de la nit ha estat anul·lat. Òbviament, la cara de sorpresa de tothom és palesa. Als cinc minuts, cares d'angoixa i desesperació. Anem a buscar el vigilant de seguretat per veure què està passant, que no ho poden fer ja que hi ha molta gent que torna de treballar cap a casa. El pobre home, assetjat per les masses, no sap què respondre i diu que a Sants li han passat aquesta informació, que busquem formes alternatives de tornar a casa. Pensem en la solució del bus nocturn o de pagar un taxi entre tots, però ja havíem pagat la RENFE i no tothom tenia la targeta d'ATM. Mentres estem discutint, sona la veueta de la RENFE que ens anuncia que el proper tren que entrarà per la via 1 és el tren amb destinació Manresa, l'últim de la nit. Estupefactes tots, deixem al pobre home allà i correm a la via per agafar el tren que, finalment, no s'havia anul·lat i ens portaria a casa.
Aquests són tres exemples significatius del que m'ha fet la RENFE en aquests anys. Són exemples que relato jo, però que segur que tothom ha viscut. Crec que la RENFE està donant un servei bastant deplorable a Catalunya. Sospito, arrel del mail que corria sobre la conversa que va tenir una ràdio amb un responsable de RENFE que les raons de la merda de servei són raons polítiques. Però llavors és quan utilitzo aquell argument que tant m'agrada dir: si tant us molestem i us costa tant donar-nos aquest servei del qual teniu el monopoli, per què no ens ho deixeu gestionar a nosaltres que ho farem amb tant de gust ?
diumenge, 25 de febrer de 2007
Viure del cognom
Ara per ara, el cognom Maragall ha passat a la gran història de Catalunya per grans personatges: El gran poeta noucentista Joan Maragall. Poeta que s'estudia a totes les escoles catalanes pel que va simbolitzar la seva poesia en el seu moment i, el seu nét Pascual Maragall, alcalde de Barcelona quan es van realitzar les Olimpiades i President de la Generalitat de Catalunya quan es va fer la reforma de l'estatut d'autonomia.
Però, senyors i senyores, també passarà a la història per la ovella negra de la família: l'Ernest Maragall, Conseller d'Educació.
Què ha fet home per guanyar-se aquest títol ? Una gestió bastant penosa al capdavant d'aquesta institució. Però, sobretot, pel polèmic i citat decret d'ensenyaments mínims de primària.
Aquest decret dictat pel MEC ens anuncia que Catalunya ha de realitzar una hora més curricular en castellà, ja que aquesta llengua es parla poc en aquesta nació. Això estaria molt bé si no suposés una clara invasió competencial: el document marc del MEC s'ha de limitar a dir els continguts mínims, no els objectius ni procediments ni metodologia ni, molt menys, elaborar ells mateixos els currículums.
Què fa el senyor Maragall ? Dir (en castellà !!!) que li sembla perfecte que es faci una hora més, ja que hi ha alguns llocs de Catalunya on es necessita molt.
Jo pregunto (com a mestre d'escola pública orgullós que sóc): senyor Maragall, s'ha passat algún cop per les escoles públiques d'aquest país on els seus alumnes diuen barbaritats com "el meu prim" (cosí), "em duel la perna" (em fa mal la cama)... ? No sap vostè, senyor conseller, que hi ha una paraula preciosa en català que es diu "Normalització" ? La normalització passa per ensenyar als nostres alumnes castellanoparlants més castellà ? Jo diria que el model correcte és, ja que tots parlen castellà a casa, com a mínim tinguin alguna competència bàsica en la llengua cooficial (segons el nou estatut també) en aquesta nació és a dir, el català.
Realment, sembla que també desconeix (i això ja és més greu) tota la feina que estan fent dia a dia els Centres Nacionals de Política Lingüística adscrits al Departament de la Presidència (els de la "queta") i la seva xarxa de voluntaris per la llengua (d'entre els quals m'hi incloc). Aquesta gent treballa tot el dia perquè la nostra llengua tingui vida.
Com a treballador del seu Departament i ciutadà de Catalunya, li adreço unes paraules que crec que poden ser significatives:
Senyor Maragall, la llengua es mor. El català és una de les moltes llengües que està en perill d'extinció per causes com ara la globalització o la supremacia d'altres llengües per qüestions polítiques o socials. Li demano, si us plau, que, com a representant de tots els mestres que ens deixem cada dia la pell a les aules ensenyant i educant, no la mati vostè també. No s'embruti les mans matant un vehicle d'expressió per quedar bé amb Madrid.
Moltes gràcies
Però, senyors i senyores, també passarà a la història per la ovella negra de la família: l'Ernest Maragall, Conseller d'Educació.
Què ha fet home per guanyar-se aquest títol ? Una gestió bastant penosa al capdavant d'aquesta institució. Però, sobretot, pel polèmic i citat decret d'ensenyaments mínims de primària.
Aquest decret dictat pel MEC ens anuncia que Catalunya ha de realitzar una hora més curricular en castellà, ja que aquesta llengua es parla poc en aquesta nació. Això estaria molt bé si no suposés una clara invasió competencial: el document marc del MEC s'ha de limitar a dir els continguts mínims, no els objectius ni procediments ni metodologia ni, molt menys, elaborar ells mateixos els currículums.
Què fa el senyor Maragall ? Dir (en castellà !!!) que li sembla perfecte que es faci una hora més, ja que hi ha alguns llocs de Catalunya on es necessita molt.
Jo pregunto (com a mestre d'escola pública orgullós que sóc): senyor Maragall, s'ha passat algún cop per les escoles públiques d'aquest país on els seus alumnes diuen barbaritats com "el meu prim" (cosí), "em duel la perna" (em fa mal la cama)... ? No sap vostè, senyor conseller, que hi ha una paraula preciosa en català que es diu "Normalització" ? La normalització passa per ensenyar als nostres alumnes castellanoparlants més castellà ? Jo diria que el model correcte és, ja que tots parlen castellà a casa, com a mínim tinguin alguna competència bàsica en la llengua cooficial (segons el nou estatut també) en aquesta nació és a dir, el català.
Realment, sembla que també desconeix (i això ja és més greu) tota la feina que estan fent dia a dia els Centres Nacionals de Política Lingüística adscrits al Departament de la Presidència (els de la "queta") i la seva xarxa de voluntaris per la llengua (d'entre els quals m'hi incloc). Aquesta gent treballa tot el dia perquè la nostra llengua tingui vida.
Com a treballador del seu Departament i ciutadà de Catalunya, li adreço unes paraules que crec que poden ser significatives:
Senyor Maragall, la llengua es mor. El català és una de les moltes llengües que està en perill d'extinció per causes com ara la globalització o la supremacia d'altres llengües per qüestions polítiques o socials. Li demano, si us plau, que, com a representant de tots els mestres que ens deixem cada dia la pell a les aules ensenyant i educant, no la mati vostè també. No s'embruti les mans matant un vehicle d'expressió per quedar bé amb Madrid.
Moltes gràcies
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
