Debat sobre l’estat de la nació mundial: sessió de control

Aquests dies són dies d’incertesa política, social, medi ambiental i tot el que se us pugui ocórrer. Aquest món se’n va a la merda i nosaltres només fem que podrir-lo més. Curiós comportament el de l’humà…

En primer lloc, comencem a fer la primera esmena a Grècia. Dins de les meves aficions hi ha la història clàssica (i les ciències que la componen com ara la geografia, mitologia...).
En aquest país, Hefest, déu del foc, ha començat a tocar els nassos als vilatans en forma de malparits malalts que es dediquen a crear focus d’incendis per diversió (prefereixo jugar al Trivial, què vols que t’hi digui...). Però el més graciós no està en l’incendi en sí, ja que cada estiu es crema el sud d’Europa, desgraciadament. Allò que fa gràcia resideix en dues grans accions “polítiques”:
- El foc ha arrasat la tira d’hectàrees d’arbres, la tira de béns humans, s’ha endut per davant a uns seixanta morts, hi ha gent que ho ha perdut tot, el foc s’ha acostat al patrimoni de la humanitat de les runes d’Olimpia, ciutat on es van “fundar” els jocs olímpics. I què fa el govern grec ? Res. Després de no sé quan temps, quan el foc ja ha cremat de tot, els veïns estan lluitant contra el foc al mateix davant de casa seva amb les mànegues del jardí i, el més important, s’estan a punt de cremar unes runes que aporten al país la tira de pasta en turisme, llavors demana ajuda internacional. Penós.
- Després de totes les desgràcies ecològiques, humanes, materials... es decideix que es juga el partit que havia de jugar el Sevilla. Total, el futbol també aporta peles al país, no ?. Però llavors, quan un dels jugadors del Sevilla es mor (en Puerta) la UEFA decideix anular el partit per respecte al jugador.
Perfecte. I el desastre ecològic ? I les morts gregues ? Que se’n vagin a prendre pel cul ? Em sembla una falta de respecte una mica greu. Però ja m’hi tenen acostumat.

La segona esmena a la totalitat va per la República federada de Rússia. En aquest cas també hi ha una sèrie de coses que oloren a podrit. Com sempre, totes polítiques.
Ara, el senyor fiscal general (un panoli com un altre) se li acut remenar la merda sobre l’assassinat de la periodista russa, crítica amb el govern de Putin, que va aparèixer amb un tret al cap. Senyor, de debò cal obrir sumari ? Jo és que ja tinc molt clar qui va ser...
Cal que li recordi les morts que hi ha hagut des de que aquest ex-agent de la KGB està al govern ? Comencem...
- El científic que va dissenyar el Kursk => Va aparèixer a quadradets (desquartitzat) en un bosc a les afores de Moscou.
- La periodista aquesta, pobra dona, va aparèixer en el seu domicili amb un tret al cap.
- L’ex-espia que es va refugiar a Londres => enverinat al propi hospital.
- Fa uns dies que un espia s’ha trobat mort.
No comença a olorar a merda ja ? Visca la llibertat d’expressió !

La tercera esmena a la totalitat va per... Estats Units d’Amèrica !
I és que aquesta ja és de úlcera !. Ara, després que en Karl, el màxim assessor d’en Bush dimitís, també li dimiteix al fiscal general.
No serà que la merda de guerra d’Irak ja no ven ? Que comencen a haver-hi discrepàncies internes en el govern d’en senyor Bush sobre “les armes de destrucció massives” ?. A més a més, el tio aquest, segons he llegit, està involucrat en un cas d’escolta ciutadana.
Si els yankees pensessin una miqueta, jo li feia a aquest govern una moció de censura, fent que el Senat (majoritàriament demòcrata) el bombés. I a prendre pel sac.

La quarta esmena, va per França. M’ha fet molta gràcia que avui compareixes el senyor president Sarkozy. Aquest senyor tan... difícil de mirar que tothom aprecia tant per com és. Aquest senyor ha dit clarament que la política d’immigració de l’estat espanyol és una porqueria i que França està com està perquè aquí no sabem fer res bé. Per començar, jo no em sento espanyol, però no m’agrada que em toquin la pera. És curiós que faci aquesta valoració un tio que ve d’un país on, per culpa d’una regulació massiva d’immigrants, l’any passat cremessin la meitat dels carrers, cotxes... del sud i de part de tota França, un país que per culpa dels altercats va haver d’imposar el toc de queda. Molt bé tio ! No et preocupis que a partir d’ara aprendrem de tu !! xD

Però la meva cinquena esmena i més important, avui va per.... En ZP !! El tio més llest del món. I és que jo de gran, vull tenir la visió política que tens tu !.
Comença la peazo legislatura prometent de tot i amb majoria absoluta. Tothom l’aclamava, era l’ídol de les masses, el tio que havia d’encapçalar la gran revolució espanyola...
Després de trair a tots els seus votants i donar pel cul a totes les “juntas federales” dient amb qui sí i amb qui no havien de pactar, arriba el mes d’agost de l’any 2007.
Llavors, de cara a les generals del març (sempre de cara a les generals !) veta el pacte amb nacionalistes radicals a Nafarroa => en un intent clar d’arreplegar vots del sector fatxa del PSOE (ja sabeu, el Bono i companyia...)
Però llavors ve quan la caga: On està la senyora Magdalena Álvarez ? Ocupant el seu seient al Ministeri. No s’havia de cesar ? Ho han demanat tots els partits en bloc. Tio, perds vots...
Però llavors és quan fa la jugada magistral: Es nega a comparèixer davant del Congrés. Clar que sí ! Això és un president democràtic !. Tan a prop de les generals i tens a Nafarroa i a tots els nacionalistes de l’estat emprenyats. Tens als catalans fins als ous pel tema de les infraestructures, als bascos que no et poden ni veure pel tema d’ETA i ara a tots als qui creuen en el sistema bicameral espanyol que no et tornaran a votar ! Que llest que ets !. Jo de gran, vull ser ZP

Felicitats Cristina !!

Després de la primera jornada de lliga en la que el barça ha fet un joc patètic amb el que tots els mitjans de comunicació pro-madridistes s’estan posant les botes... Escric aquest bloc, seguint amb la dèria que m’ha agafat ara de donar-li un caire personal.

Avui vull escriure a una gran persona a la que vull felicitar molt personalment des del meu humil bloc (ja ho vaig fer en persona amb un tros de sopar !): a la Cristina, la mestra de música FUNCIONÀRIA més divertida de tot el sistema públic !! Felicitats Cris, per haver aprovat les opos !!

La Cristina i jo ens vam conèixer un matí incert a la facultat. Tots dos anàvem a una reunió de delegats a la sala de juntes de la Facultat, amb la vicedegana d’estudiants, l’Àngels Campà. Tots dos anàvem acompanyats pels nostres “subde” respectivament: un molt bon amic d’ella i una molt bona amiga meva. Anàvem per especialitats diferents (Infantil i Musical) però ens vem seure junts. Els nostres dos amics van començar a coquetejar enviant notetes (en una reunió amb la vicedegana ?? Sí !!), i així vam començar a riure i a establir amistat. Això passava pels volts de l’abril del 2006.
Aquell any vam acabar tots dos la carrera, no vem tornar a parlar més.

Al cap de tres o quatre mesos de que em destinessin a Can Llobet, la mitja jornada de música se’n va anar. Al mateix dia, el Departament ens en va enviar una nova... i a que no sabeu qui era ?? Sí, la Cristina !!
Des d’aquell dia vem estar sempre fent conya, rient...

Com a grans moments, mentre escric aquest bloc, recordo els següents:
- Un dia, estava jo a la classe, a les tres de la tarda, quan un dels seus alumnes de quart em pica a la porta i em diu... “diu la Cristina que vagis a buscar al Marc que està al pati i no vol entrar”. Cal dir que jo li havia ofert la meva ajuda prèviament. Aquell dia vàrem riure de valent perquè al final, després de punxar-lo fins al final, no es va quedar amb cap dels dos ! xD
- Un altre dia, em va venir un dels meus nens a buscar-me a la classe perquè la Cristina m’havia d’ensenyar una cosa. Jo ja estava pensant que s’havien portat fatal i anava amb intenció de fotre bronca. Quan vaig entrar, però, els meus nens estaven escenificant una dansa, fent de pobres i de rics. Genial !! També vàrem riure moltíssim...
- Recordo un altre dia, que els hi va dir als meus nens que estava afònica perquè ells la feien cridar. Vem dedicar el tema a tutoria a parlar de que la Cris agafaria la baixa perquè tenia afonia i no podia cantar. De sobte, un dels meus nens es va aixecar mig plorant i va dir... “que no marxi, que ens portarem bé, perquè està afònica perquè nosaltres la fem cridar”. Que maco ! Aquell mateix dia, la vaig trucar per explicar-li.
- O quan un nen de quart li va dir... “Te voy a agregar a mi messenger en el apartado de “novias” porqué seguro que tu messenger es cristiabuena@hotmail.com”... També vàrem riure de valent.

Però no només vàrem riure amb les anècdotes dels nens... I és que la Crist é molta mala sort amb les seves substitutes...
- La primera que va venir, quan l’afonia, també es va quedar afònica. Però aquesta als meus nens els hi va ser igual.
- La segona, però, el primer dia va arribar tard. Quan li van anar a tocar la cresta, la tia va dir “ja procuraré demà agafar el tren d’abans...”. Aquesta és la mateixa que els meus nens em van demanar parlar-ne a tutoria perquè quan s’emprenyava i no li feien cas, els hi parlava en castellà. Tot un tros de mestra !!. També els hi deia als nens de quart que quan estaven pel terra (quina autoritat eh !?) “eran como perros” amb lo qual els tenia a tots tremendament indignats. Quan la Cris es va reincorporar, se la va trobar a la classe. Li va preguntar “Què fas aquí si avui em reincorporo ?” Genial ! xD

També Cris t’he de dir que si no aprovaves aquest any m’anava a queixar al tribunal... Portaves tot l’any estudiant d’una manera compulsiva i malaltissa. Ens havies dit a vegades que no podies sortir perquè aquell dia et tocava estudiar dos temes ! Fatal...

Ara, estàs destinada de provisional a Sant Cugat i jo no sé on estaré, però si una cosa tinc clara és que ens hem de continuar veient per explicar-nos tot el que ens passa en la nostra vida laboral i, qui sap, potser algun dia tornem a coincidir en alguna escola de Catalunya !.

Harry Potter and the Deathly Hallows

Moltes coses diferents han pasta aquests dies: els meus pares i la meva germana han tornat de vacances, cosa que fa que la casa es torni més petita i m’hagi de refugiar a la meva habitació; he fet una neteja profunda de l’ordinador amb els links...; també he fet un canvi important de mentalitat a la meva vida. Ara només queda fer una bona neteja en el messenger (els que ja em coneixen saben perquè) per garantir la meva correcta salut mental.
Arrel de tots aquests canvis, m’ha passat pel cap que li podia donar a aquest bloc un tractament més... personal. No deixar les queixes únicament per política i feina, a la vida hi ha més coses.
Per això, m’agradaria moltíssim dedicar aquest bloc al gran llibre que m’acabo de llegir ara farà tot just un parell de dies: “Harry Potter and the Deathly Hallows”.

La meva peripècia amb en Harry, va començar un estiu de l’any 99, quan jo comptava amb 14 anyets. Aquell estiu, el vem passar tots cinc junts en un resort de la vall de Boí – Taüll. Ma mare, sempre tant insistent, ens havia aconseguit llibres per tots per llegir durant l’estiu. El meu, un llibre desconegut que li havia cridat l’atenció es deia “Harry Potter y la piedra filosofal" – El primer el tinc en castellà i el setè, de moment, en anglès: sé llegir en llengües estrangeres !! -. Aquest llibre em va enganxar força, era un llibre amè i interessant, ple de idealismes fantàstics típics de la literatura juvenil. A més, era un llibre curtet i... què coi ! Jo m’ho trago tot en la lectura (excepte novel·les roses...). Aquell estiu va acabar i el llibre va passar a engruixir les meves estanteries llavors buides. Els anys van passar i de sobte, per tot el món, es va extendre la febre “Potter” i tothom en parlava. Va sortir la primera pel·li que, de casualitat, van regalar a la meva germana en un aniversari, però jo no li vaig fer gaire cas. Quan jo comptava amb uns disset anys, aproximadament, la febre Potter va començar a ser poderosa i em va començar a atraure... Els reis següents, a ca els avis em van caure el segon i el tercer llibre de la saga. Aquell estiu, vam anar amb els col·legues del cole a veure la segona pel·li que, posteriorment, vaig comprar.

I així vaig anar recopilant els set llibres: uns, regalats; altres, comprats el mateix dia de l’estrena. Això sí, sempre en català. Excepte l’últim que encara no ha sortit. Amb les pel·lícules, igual: totes al cine i en original a casa. Però, paral·lelament, a la carrera i als diferents centres on treballo, sempre m’hi trobo algun freak com jo seguidor de la saga. És interessant.

Fora de les meves manies o del que la gent hi veu, m’agradaria dir-vos perquè considero que la saga Potter ens hauria de fer pensar a tots.
Per començar, la saga no és per nens (igual que els Simpsons). Harry Potter pertany a un tipus de literatura que s’anomena Fantàstica. Tota la literatura d’aquest gènere es basa en uns trets característics que la defineixen:

- Tots passen en un pla que no és el que nosaltres coneixem: En el cas d’en Potter, el pla és el món màgic i tot el que l’envolta. Curiosament, però, el món màgic és paral·lel i, a la seva manera, complementari al món no-màgic o, com l’autora l’anomena, món muggle. En altres casos d’aquesta literatura, però, no existeixen altres mons, com és el cas de la coneguda saga “El senyor dels anells” on només hi ha un món, el fantàstic.

- Sempre hi ha una guerra. Aquesta guerra sempre, sempre, dels sempres, és una guerra dualista i filosòfica. Enfronta les tropes del bé contra les del mal i al contrari. Aquest tipus de guerra filosòfiques sempre fan plantejar-se al lector diversos finals possibles i les conseqüències d’aquests. No sempre guanya el bé en aquestes obres.

- Sempre hi ha un escollit i un objecte màgic que l’ajudarà a acabar amb el dolent. Casualment, les guerres sempre estan encapçalades per uns escollits i una sèrie de persones que li donen suport.

Etc... Algunes d’aquestes coses ja fan que el llibre sigui massa complexa d’entendre per un nen o per una nena.
A més, sota el meu punt de vista, la saga Potter és una crítica molt dura en dos plans:
- En el pla sociològic, es defensa una supremacia i una intolerància cap a altres races més... limitades. En el món màgic, no hi poden entrar els “muggles” que són éssers de capacitat inferior perquè no tenen el do de fer màgia. Són pitjor que altres criatures màgiques com ara els trolls... que, com a mínim són útils màgicament parlant. A més, amb el nou règim instaurat en l’últim llibre, el racisme s’exten al món màgic mateix. Es persegueix als nascuts de muggles encara que siguin mags o bruixes perquè no tenen la sang pura. Són el que s’anomenen els Mud-blood o Sang de fang. També es persegueix als que tenen un dels dos pregenitors muggles pel mateix motiu. Això fomenta una classe de racisme on només les famílies de Pure-blood o Sang Pura poden accedir als llocs de funcionariat màgics: A la Conselleria de Màgia o poden ser educats a l’escola Hogwarts de màgia i bruixeria.

- En el pla polític, en aquest llibre es veu clarament la crítica ideològica. El dolent molt dolent conegut com a Dark Lord controla la Conselleria de Màgia, el banc i l’escola on s’eduquen els nous mags i bruixes.
Per ordre seva, la Conselleria comença a perseguir els de raça inferior mentre que ell... bueno, el seu pare era muggle i ningú el detén... Es basa en un petit exèrcit de sangs pures, seleccionats entre les famílies més castes i pures de tota la comunitat màgica, anomenats Death Eaters o Cavallers de la mort. Aquests es dediquen a torturar, matar... Són uns racistes asquerosos dels grans... Juntament amb aquest exèrcit d’elitistes, intenten purgar la terra de criatures inferiors (entre ells els humans).
- Però també hi podem llegir una crítica filosòfica. La pregunta, quan un acaba la saga o mentres l’està llegint és... La finalitat, justifica els mitjans ?

Senyors i senyores... A l’any ’39, europa va començar una guerra amb el mateix pretext: una raça superior que havia de dominar – exterminar altres races inferiors i no seleccionades biològicament.
Fora de quatre moviments de vareta i tres paraules en llatí, Harry Potter no es pas una saga per nens en cap dels aspectes i, us animo a tots a llegir-la, veureu que és força entretinguda.

Avui, és personal !

Mitjans d’agost, el calor no apreta, però la gent manca en un messenger buit. De tant en tant, gent nova entra i gent nova se’n va. Així és l’agost: vacances variables segons les quinzenes.

Avui no penso fer cap esment a l’actualitat política on, durant tot el mes, hi ha hagut força moviment. Després de sessions de control, comissions permanents al Parlament, al congrés, al senat... i tantes floretes que van de munt a avall, només vull destacar la poca classe política de la Ministra de Foment que, senzillament, em va caure fatal. Si voleu morralla, sempre hi ha el 3/24 que retransmet totes les mentides que diuen uns i altres (excepte esquerra, clar).

M’agradaria destacar en el post d’avui i, després d’haver passat la meva “ràbia” interna amb les adjudicacions, el què ha anat arribant als meus oïdes tots aquests dies.
Aquest any, com a mesura excepcional per la sisena hora, el Departament d’Educació ha fet dues classes d’adjudicacions per als mestres.
Bé, comencem des del principi. Ja que sóc mestre i em guanyo així la vida, expliquem-ho bé. Hi ha vàries classes de magisteri. El que entre nosaltres anomenem les “especialitats” que són: Educació Infantil (INF, amb docència específica del 0 a 6 anys); Educació Especial (EES que treballen amb infants amb Necessitats Educatives Especials (NEE)); Llengúes estrangeres (PAN I PFR que donen l’anglès i, si s’escau, el francès); Educació Física (PEF encarregats de l’educació física); i l’Educació Musical (PMU docents de música). Després, hi ha els anomenats “generalistes” , arrel d’una història molt llarga...) que són els de Primària (PRI, amb docència dels 6 als 12 anys).
El Departament, ha introduït només la sisena hora a primària, augmentant moltíssim les plantilles d’aquesta especialitat.
Quan un curs acaba, el Departament fa omplir a tothom que vulgui una llista de 30 llocs, municipis, escoles... on li agradaria cobrir una vacant per l’any que ve, ordenats. El número més baix és el que escull primer i així fins que s’acaben les places. El número d’ordre, canvia cada any segons el temps de servei.
Així és com funcionava fins ara. Aquest any, com el Departament ha vist que l’havia cagat en molts aspectes, ha introduït una “millora”: podies ser adjudicat en dues modalitats: fase preferent o fase general.
La fase preferent era per aquells interins – substituts que només opten per la seva especialitat, mentre que l’altre modalitat és pel personal que opten per dues especialitats.
Però no correm... un especialista és especialista i generalista. Això vol dir que jo, mestre d’infantil, puc exercir la docència des dels 0 anys fins als 14 més o menys (podem estar al primer cicle d’ESO). I així els altres especialistes.
Els que tenim números alts, només tenim opció de cobrir una vacant amb la doble especialitat perquè... on hi ha el buit de places per la sisena ? exacte !, a primària.
Però alguna cosa no ha sortit com esperàvem... i és que el Departament ha donat als generalistes l’estatus d’especialistes fent que tots els de primària (inclòs els que tenien un número més alt que el meu) tinguessin vacant.
La majoria d’especialistes ens hem quedat al carrer sense res, i el que és pitjor: el Departament torna a fer una política discriminatòria... Algú s’ha anat a queixar, i la resposta del funcionari en qüestió va ser la següent: “ - no, és que l’ordinador s’ha equivocat - “. Perfecte, ho reconeixen. Llavors, li van preguntar què farien per solucionar el desgavell. La resposta va ser... “ - res, ara ja està fet - ”. I així va l’educació en aquest país...
Total, que m’he quedat al carrer per un error informàtic i m’he d’aguantar... Maragall, tio, dimiteix ja si us plau !!

Decepció al quadrat

Com ja ve sent costum en el meu tros de bloc, i ja que no he marxat de vacances enlloc, vaig a queixar-me una mica en dues “modalitats” la personal i la política.

M’ha estat fent molta gràcia aquests dies les notícies que ens arriben des de Navarra o, amb el seu nom “no-esclavitzat” Nafarroa. Resulta que Nafarroa tenia la gran oportunitat d’or d’editar un tripartit similar al d’aquí a Catalunya, amb el PSN (els socialistes navarresos), Nafarroa Bai (els nacionalistes) i Izquierda Unida (es neocomunistes). Anava a ser el gran pacte de l’any, arravatar Nafarroa al PP, que ja toacava, portaven molt temps negociant, tirant-se floretes al congrés, al Parlament navarrès, taules de negociació des de feia uns dos mesos, notícies per aquí, per allà, caretes somrients... tot perfecte. Inclòs, els portaveus dels tres partits implicats, donaven llum verda al pacte amb el suport de la directiva Nacional del seu partit. Què va passar ? Que els “federalistes” la van cagar.
Resulta que el PSN va a donar llum verda al pacte, però des de Madrid li toquen la cresta. – EH !, provincians, que “l’executiva federal” ha de donar el vist-i-plau – Li diuen. Home, penso jo que si l’executiva és “federal” hauran de donar llum verda al que cregui l’executiva “nacional” de Nafarroa. A mi, al cole em van ensenyar (i així ho vaig posar a la selectivitat treient un 8 a Geografia) que el model “federal” és el que dóna total autonomia a les parts federades amb una política comú que afecta a tots.
Per tant, i llegint entre línies, el PSN no podia pactar amb Nafarroa Bai, està clar. Per què ? Com pactarà el Partit Socialista amb uns “independentistes radicals i segregadors” a menys de mig any de les generals ?. El model federeal ha funcionat: no pots fer això perquè el Grup Parlamentari queda tocat i, per tant, la presidència de l’estat perilla.
Realment, patètic.

En el meu pla personal, la cosa també va per aquí: la decepció. Divendres 3 d’agost, el Departament d’Educació va publicar la llista dels seu interins. Jo no hi sóc.
Un interí, és una persona que cobreix una vacant (una plaça que no està coberta per un funcionari de carrera) i que, per tant, té un nomenament des de l’1 de setembre fins al 31 d’Agost, cobrant aquests mesos.
I ara què, us preguntareu ?. Sol haver-hi sempre algunes places que no han quedat cobertes o, el que se’n diu, les mitges jornades. Quan un funcionari – interí decideix agafar una mitja jornada, es nomena a un substitut per cobrir el reste d’hores. Quan un centre té dues mitges, té l’opció de compactar-les. Quan es compacten, es nomena un sol substitut que, a la pràctica, treballa com una jornada sencera. Aquestes places sense cobrir, surten al que se’n diu “nomenaments”. El Dpt. convoca als substituts i els dóna una llista amb la modalitat (mitja, compactada, maternitat, malaltia, casament...), el centre, la població... i crida als substituts per un número d’ordre que dóna el mateix Dpt. Quan les places s’acaben, es tanca la “subhasta”. Si tens plaça, has d’anar al centre amb la credencial (un paper on posa per qui vas, en quina especialitat...; després, quan el nomenament s’acaba => el titular es reincorpora, has de tornar el paper al Dpt.). Si no, cada dimarts i dijous el Dpt. convoca, amb el mateix procediment, nomenaments públics. Un substitut, per contra, té el nomenament temporal i sempre està subjecte a la decisió del titular: si el titular es reincorpora, el substitut salta. Si s’aconseguís estar al mateix centre en una substitució “prorrogada” (el que he fet jo aquest any), el nomenament sempre finalitza el 31 de Juny. No obstant, i gràcies als sindicats, si un porta 6 mesos treballats pel Dpt, cada estiu surt una llista amb els nomenaments prorrogats durant el mes de juliol, amb la corresponent nòmina.
I així és la vida. Així que ara queda esperar als nomenaments del “teatrillo” els de final d’agost, que es fan en un IES que té teatre.