Canvis

Dues notícies més han assolat la meva vida durant la última setmana, una vegada més en la dualitat política – personal.

La desgràcia ha assolat Catalunya amb el nou canvi de presidència del Partit Popular a terres catalanes. I és que fins ara, teníem un president “moderat” que sortia bastant de la línia de la extrema dreta que últimament el PP està mostrant. Josep Piqué ens ha deixat forçat per la direcció “estatal” del partit que el volien fora fa anys i panys. La última excusa: una comissió que “controlés” el PPC. Perquè aquesta comissió ? Doncs perquè en Piqué era, com ja hem dit, força moderat: parlava català i “defensava” a la seva manera els interessos de Catalunya. Això, l’executiva central no ho podia suportar. La mesura aplicada per callar la boca a aquest senyor era forçar una dimissió, i així ho han fet. No comentaré l’ascens del senyor Daniel Sirera perquè no l’he seguit. Sé que era portaveu del PPC al Parlament de Catalunya des de fa unes quantes legislatures. Només cal destacar del successor d’en Josep, en “Dani”, que només ser nomenat va dir “Hem d’enterrar la política catalanista del PPC” i això ja fa tremolar.

En el pla personal, cal dir que... HE SUSPÈS LES OPOSICIONS. Jejejeje. Però això s’ha d’explicar perquè no pot ser que em preguin per tonto...
Resulta que el gran engany del Departament és que estan sortint moltes places i aquest és el gran any per aprovar. Això ho heu sentit tots, segur. Com sempre, hi ha trampa. La trampa està en una coseta que se’n diuen “mèrits” i per això no vaig moure ni un dit per aprovar. Què són això dels mèrits ?? Molt senzill, anem a repassar què és una oposició:
Les anomenades oposicions als cossos de mestres, no són oposicions, són “concurs-fase” d’oposició. I aquí està la trampa. La oposició té dues parts:

- La primera part, és l’anomenada “fase” d’oposició. Aquesta consisteix en dues parts també: el desenvolupament d’un tema dels vint-i-cinc publicats al DOGC escrit (prova A) i la posterior lectura d’aquest davant del tribunal; i la “defensa” o explicació del treball que, a la seva vegada, també es desglossa en dues parts: la contextualització del centre (prova B.1) i l’explicació d’una de les nou Unitats Didàctiques entregades el primer dia al tribunal (B.2). D’aquesta primera fase en surt una nota de totes les parts (de les 3 parts). Si la nota és inferior al 5 (el meu cas), ja pots anar-te’n de vacances que has suspès. Si és superior, passes a la següent fase (com a operación triunfo).

- La següent fase rep el nom de “concurs”. I aquí està la trampa. En aquesta fase, l’opositor ha de presentar els mèrits. Els mèrits són tots aquells documents que acrediten la formació permanent, els anys d’experiència, els càrrecs... tot allò que demostri que l’aspirant ha estat fent durant aquests anys. D’aquesta part també se n’extreu una nota basada en un barem del Departament, que se suma a l’altre.
Quan l’aspirant té aquestes dues notes juntes, s’ordena una llista a tota Catalunya amb la posició de cada un dels aspirants que ha superat la fase d’oposició. Llavors, en funció del nombre de places ofertades pel Departament, es talla per un lloc o per un altre. És a dir, si Educació Infantil té una oferta de 1000 places, només se seleccionen els 1000 primers.

Per tant, jo no vaig estudiar. Perquè ? perquè jo no tinc ni un mèrit. Aquí està la desgràcia. Conec molta gent que ha aprovat les oposicions amb bona nota (més de 8) i s’han quedat al carrer perquè els interins de fa molt temps els hi ha passat per davant amb els mèrits. La veritat és que aquest sistema d’accés és força injust, però és el que hi ha. Per tant, aquest any, suspendre les opos era el que ens tocava als “ninyatos” que acabem de sortir.

Una de cada...

Com aquest bloc és personal i polític, avui, desgraciadament, el dedicaré a ambdós aspectes.

En el pla personal, una mala notícia ha assolat el dia d’avui. Aquest matí, al arribar al casal, la Carme “la jefa” ens ha dit que hauria de marxar abans de la piscina perquè havia d’anar a un enterrament en representació de l’AMPA de l’escola. Jo havia estat l’any passat en aquella escola i m’han agafat tots els mals al sentir això. Automàticament, la pregunta fatal ha sortit de la meva gola sense que jo en tingués control: - Qui s’ha mort ? -. La Carme, m’ha contestat dient que ahir la nit es va morir un nen de 4t de primària malalt de leucèmia. Jo, no coneixia personalment a l’infant, però m’ha semblat una notícia monstruosa. El pobre nen, no ha pogut gaudir res de la vida. Perquè us feu una idea, a 4t es tenen entre 8 i 9 anys. Una criatura.
Des del meu humil bloc, m’agradaria desitjar a la família del nen molta força en aquests penosos moments i transmetre’ls-hi el meu condol.

En el pla polític, cal destacar la pèssima intervenció del conseller Maragall al parlament durant la sessió de control.
He arribat a casa després de dinar fora i estava força cansat. M’he posat a veure la tele per descansar una estona sense dormir i, casualitats de la vida, al canal 3/24 tenien posada la sessió en directe del Palau del Parlament durant la sessió de control. Després d’hores preguntant tonterietes i fent demagògia ha vingut l’actuació (bé, perdó, les actuacions) estrella: l’Ernest Benach ha donat la paraula al grup parlamentari mixt, concretament al senyor diputat (es mereix un respecte per l’escó en el que seu i ja està) Antonio Robles. El senyor aquest (per dir-li d’alguna manera) s’ha aixecat i ha anat al púlpit. Ha tret uns papers i ha començat la seva interpel·lació al Departament d’Educació sobre el Trastorn de Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH). Però és que... HO HA FET EN CASTELLÀ !! Sabeu el mal que m’ha fet escoltar un tros de lluç (ja sabia jo que no acabaria el bloc amb respecte...) al Parlament de Catalunya parlant en castellà ? Penós. Ha fet un discurs demagògicament patètic sobre les mancances del Dpt. en aquesta matèria.
Acte seguit, en el torn de rèplica s’ha aixecat el titular del Departament, l’Ernest Maragall. Ha fet una “introducció” que no tenia res a veure amb el tema i ha tret les xifres del Dpt. en relació al nombre de places que havien augmentat i les places que han sortit a oposicions... sense que això tampoc tingués res a veure amb la interpel·lació. Realment... jo ja ho deia: no es pot posar al capdamunt d’un Departament algú que no sap de què parla ni de què va la seva feina. Però clar, és el PSOE (no m’he equivocat, el PSC és un engany) i ja ens té acostumats als seus moviments polítics “d’amiguetes”. I una vegada més, també dic: Així va l’educació en aquest país amb ineptes com aquests manant...

Una altra vegada ??

Després de dos dies intensos, el divendres sopar i gresca; i el dissabte tot el dia a les comarques gironines, trobo un petit raconet per escriure quatre ratlles.
El tema d’avui el volia dedicar als moviments d’escacs que representa la política. I és que sembla que alguns grups polítics juguin a una espècie de “risk” o de joc de rol amb els càrrecs públics. De qui estic parlant ? Òbviament, ho heu entès: el gran PSOE (gran perquè hi ha tanta gent que en una legislatura s’han canviat casi totes les carteres).
Anem a repassar la cronologia d’aquesta legislatura...
- Any 2004, per raons evidents, el PSOE aconsegueix el govern de l’estat tot col·locant als seus ministres a totes les carteres. S’inicia el que havia de ser la gran remodelació política on hi hauria llibertat per a tots (recordeu les paraules “Aprovaré el estatuto que aprueve el Parlament”) i moltes promeses que no s’han complert. Ha deixat bastant que desitjar...
- 07-04-2006: 1a remodelació del govern: Els canvis es troben a: Defensa: surt José Bono i entra José Antonio Alonso, també per raons evidents...; Interior: Alfredo Pérez Rubalcaba, que substitueix a José Antonio Alonso; i Eduació: Mercedes Cabrera substitueix a la poc “professional” de la ministra Maria Jesus San Segundo. Un canvi de govern que el va deixar igual d’inepte, però amb un fatxa menys.
- 21-06-2006: 2a remodelació del govern: José Montilla queda fora de la seva cartera de ministre d’Indústria per encapçalar les llistes socialistes al Parlament de Catalunya l’u de novembre. És substituït per Joan Clos, alcalde de Barcelona que, a la mateixa vegada, és substituït per Jordi Hereu.
- 07-02-2007: tercera remodelació del govern: el ministre de justícia Juan Fernando López de Aguilar és enviat com a cap de llista de les llistes socialistes a les Illes Canàries, en el seu lloc es nombra al fiscal anti-pp Mariano Fernández Bermejo.
- 06-07-2007: quarta i, esperem, última remodelació del ganivet de ministres: Es canvien les carteres de: Administracions Públiques, on Elena Salgado (exministra de sanitat) substitueix a Jordi Sevilla, precursor de l’estatut del treballador públic; Vivenda: on la incompetent de Mª Antónia Trujllo (la dels pisos de 30 m2 i el seu lavabo de 60 m2) és substituïda per Carme Chacón (que sortia a totes les eleccions catalanes a TV3 i era presidenta 2a al congrés); Cultura: Carmen Calvo (la dels papers de Salamanca) queda fora per cedir el lloc a César Antonio Molina; i Sanitat: on l’Elena salta de cartera per cedir el lloc a Bernat Soria.
Com es pot veure, el govern no ha donat molt de si, però és que els ministres entrants, sortints i quedants tampoc. Un govern que ha passat per tants canvis, no pot ser ni un govern coherent ni estable. No ho estaran fent perquè cada vegada que ets ministre tens un sou de per vida ?? O serà algun favor d’amics o parents ? El PSOE ja ens té bastant acostumats a aquests governs “cassiquistes” on fan el que els hi dóna la gana i tots els amics tenen algun càrrec en el govern...

Hola de nou

Ha arribat ja l’hora de tornar a obrir el bloc. Ara, fa masses dies que entre els dos ens varem abandonar, i això no és bo.
Durant la nostra separació, han passat moltíssimes coses en el meu ambient, tant personal com polític. És una bona manera de tornar a la càrrega donant una petita explicació del què ha passat per aquestes terres... M’agradaria, però, explicar-ho agrupant-ho sota dos grans blocs ja esmentats: el personal i el polític.

En el pla personal, cal destacar un fet importantíssim: el Departament d’Educació m’ha “finiquitat”. Sí senyors/es, el meu nomenament com a substitut s’ha acabat i el contracte amb ell. Del CEIP Can Llobet, però, m’enduc un boníssim record i molt bones amistats. El claustre ha estat genial i els nens encara més. La veritat és que és una escola que trobaré a faltar, però així és la vida d’un substitut/interí: un any aquí i un altre on calgui.
Per una altra banda, per tal d’estabilitzar la meva vida laboral, m’he presentat a les oposicions dels cossos docents. Ja he fet totes les fases i ara només em queda esperar les notes... un desastre ! Per últim, ja que he acabat el contracte amb el Dpt, he tornat a fer el casal d’estiu on vaig estar l’any passat, al CEIP Elisa Badia, on també hi havia estat de pràctiques de magisteri. Sempre és bo retrobar-se amb la gent que coneixes.

En el pla polític, destacar la dura i intensa campanya que vem fer els de la Local (ells van treballar més que jo...). I el resultat a les municipals ’07 profitós. Esquerra ha consolidat el seu únic regidor. Pensareu que no és profitós, però la gran majoria de forces polítiques a Barberà han baixat, i ja no parlem arreu de Catalunya... L’única pega que té el nou consistori és que el PSC ha obtingut majoria absoluta i faran el que els hi doni la gana... (més del que ja ho feien). Per una altra banda, el nostre regidor ha estrenat bloc que li han donat des de la Seu Nacional (blocs.esquerra.cat/oriolrovira) i us recomano obertament que us hi doneu una volteta perquè està força bé.
A més a més, durant aquest període he tingut la meva primera reunió amb la sectorial a la Seu Nacional, que està força bé. La meva sectorial està formada per unes bellíssimes persones que em van caure força bé. Però amb l’estiu i les municipals pel mig no ens hem tornat a reunir. A veure què passarà quan comenci el nou curs perquè les generals estan al caure...