Després d'una parada tècnica, la meva connexió a internet estava "suspesa", tornem a la càrrega contra tot el que se'm posi per davant.
Abans de començar, però, una bona notícia per tothom. Ahir, a la secció local, vàrem quedar entre tots que, a partir d'ara, jo m'encarregaria de penjar els nous continguts al web del grup municipal. Així que a partir d'ara, tots a llegir-me i a llegir les notícies que es pengin a l'adreça municipal !!!
Anava jo, després de la feina, cap a un curs de l'xtec a Sabadell quan a l'autobús (avui m'havia deixat la meva revista) m'he assegut al costat d'un "20 minuts" guixat i rebregat. Com no tenia res a fer, m'he posat a llegir-lo. Totes les notícies que hi apareixen mereixen ser comentades, però avui em fixaré en una molt especial.
A la pàgina 8 del diari d'avui dimecres, es pot llegir el titular següent: "Un coche bomba mata a 12 niños en un campo de fútbol de Irak". Ja sabeu que, com a mestre que sóc, se m'ha caigut el món a sobre. Però com a persona he estat a punt de deixar escapar unes quantes llàgrimes. M'ha semblat molt injust, monstruós i horrorós que aquests pobres nens que, segons l'article, l'únic que feien era jugar a futbol en un petit camp d'un poble suní acabéssin morts per culpa d'una població rabiosa per una invasió inútil.
Però el que més ràbia m'ha fet és des del punt de vista ideològic. Fa un parell de dies que va morir una soldat de l'exèrcit espanyol. Una tal Idoia no sé què que, al cap i a la fi, "treballava" de militar. Com molt bé explicava en el seu bloc un company de les JERC, quan hom entra al servei militar professional sap perfectament que corre un risc (igual que els mestres correm el risc de patir malalties tant físiques com psicològiques, els funcionaris de presons del mateix, els metges...). Un risc que hom accepta quan firma el contracte per treballar. Puc entendre que, com a humans que som, ens en fem ressò d'aquesta mort en un "accident" (en terra de conflicte i en temps de guerra sent militar dels exèrcits invasors que ens esperàvem ? que la convidéssin a jugar a cartes ?) i que surti a tots els diaris durant tres dies seguits. Puc entendre (no és veritat, no ho puc entendre) que el president del govern espanyol li entregui una condecoració militar. Però el que no puc entendre ni entendré mai és perquè una militar mort en acte de servei i se li fa tan rebombori i cada dia moren milions de persones en les zones ocupades i per culpa nostra i no se'n fa cap revolució mediàtica. Que ja no ens escandalitza la mort de 12 nens ? Són nens !!!! Infants petits i innocents, que jugàven en un camp. Jugàven !! Imagineu-vos per un moment que entréssim en guerra i els vostres fills que estan a la plaça de baix es moren per un atemptat. Jo em voldria morir amb ells. Ni els nens ni ningú exepte els governs bèlics tenen la culpa d'aquesta guerra tan injusta, cruel, sanguinolenta i innecesària. Per això, crec que el crit que hauria de sortir de les boques de tots els catalans i catalanes és clar, fort i català:
NO A LA GUERRA I NO A LES ZONES OCUPADES !!!
Des d'aquí, des del meu humil bloc, vull retre homenatge a tots aquells morts per la guerra que mai van tenir la culpa de res. Sobretot, a aquells nens, la única culpa dels quals només és una: volguer ser feliç en un món en guerra.
dimecres, 28 de febrer de 2007
dilluns, 26 de febrer de 2007
A una gran persona
Avui he arribat a casa tard i cansat. Aquesta setmana està plena de compromisos a quin més diferent. Una vegada més, he de renunciar a les oposicions per poder fer-ho tot.
Mentres alliberava la meva ment i pensava què podia escriure avui en el bloc, he llegit una notícia que es mereixia ser comentada: "Aznar: España es la única realidad nacional que se puede conocer" aparegut al Mini20 ara farà tot just un moment. La veritat és que el fàstic que em produeix aquest home i el fàstic que em fa la frase, fa que no es mereixi cap més paraula aquí publicada.
Per contra, avui em venia de gust (coincidint amb la meva nova imatge de perfil i en els links que he agregat) escriure una espècie d'oda a una persona que en un moment clau de la meva vida va ser decisiva: l'Anna Simó.
La meva història amb el partit, es remunta a l'any 2006 (m'encanta explicar com si fós una història una cosa que va passar fa dos dies). Jo feia temps que tenia la idea de fer alguna cosa important i activa pel país (ja havia donat el pas d'afiliar-me al sindicat USTEC-STEs (http://www.sindicat.net) i a l'associació de mestres Rosa Sensat (http://www.rosasensat.org), però jo volia més. Sempre he demostrat a casa que jo sóc molt catalanista i d'esquerres, cosa que ens ha portat a alguna que altra discusió. Per això, m'havia fixat en un partit seminou, que pujava amb força. Un partit que era per i de la gent. Un partit, que resumia les meves idees catalanistes i d'esquerres sense aprofitar-se de ningú i sense esquitxos de mala gestió. Però tot i així, no em veia en cor de donar el pas cap a l'activitat política. A casa, no sabia com ho encaixerien i, a més, el meu pare havia estat militant de CiU i en va sortir escaldat. Els meus sentiments, per llavors, eren de precaució.
Un dia, però, tot quedant amb uns antics amics del cole, un d'ells ens anuncia que s'ha fet militant del PP. La meva cara de sorpresa és única (clar, és el PP !!) però la meva admiració creix. Ell ha estat capaç de donar el pas. Aquell dia, havíem quedat a l'Illa Diagonal i vaig baixar caminant cap a Sants. Necessitava pensar si jo volia o era capaç de fer aquell pas. Tot esperant a l'estació, en un moment determinat em vaig girar. De cara a mi, hi havia ni més ni menys, que l'Anna Simó (Consellera Nacional pel Baix Llobregat, vicesecretària general d'acció política i exconsellera de Benestar i Família (ara Acció Social) i la primera persona en utilitzar el català al Parlament Europeu). Mig tremolant i molt nerviós, em vaig acostar a ella per felicitar-la per la gran gestió al capdavant del Departament, ja que la DGAIA va estar més forta que mai. Vam estar xerrant una estoneta, just el lapse de temps abans que vingués el seu tren.
Tot el trajecte per arribar a casa, vaig estar donant voltes al que acabava de passar. No podia ser que en un mateix dia un amic meu hagués donat el pas i, acte seguit, m'hagués trobat a l'Anna. Al arribar a casa, vaig estar tafanejant pel web d'esquerra per veure si trobava alguna cosa d'interés. Vaig trobar un hipervincle cap el bloc de l'Anna. Per començar, no estava malament introduir-me en política amb un bloc. Quan vaig trobar el seu correu, li vaig escriure un correu electrònic per explicar-li els meus dubtes a l'hora de ficar-me en política. Ella me'ls va contestar i rebatre tots, un per un. A més a més, a la sindicació (RSS), l'endemà vaig veure una cosa que em va deixar de pasta de moniato: m'havia dedicat el seu bloc diari. El link, que sempre guardaré, és aquest: http://simo.blocsesquerra.cat/blocs/detall/30/Solstici.
Bàsicament per ella, em vaig veure preparat per donar el gran pas. Un mes més tard, ja estava a dins del partit. Ara, estic veient que la línia general de les persones del partit és aquesta. Són receptius, escolten i, el que és més important, contesten. Això ens hauria de fer pensar, una vegada més, en què volem per aquest país en el govern. Gent que escolti o gent que faci la seva ?
Ara em toca a mi, estimada Anna, tornar-te el plaer de que algú et dediqui el seu bloc.
Moltes gràcies per les teves paraules,
Albert
Mentres alliberava la meva ment i pensava què podia escriure avui en el bloc, he llegit una notícia que es mereixia ser comentada: "Aznar: España es la única realidad nacional que se puede conocer" aparegut al Mini20 ara farà tot just un moment. La veritat és que el fàstic que em produeix aquest home i el fàstic que em fa la frase, fa que no es mereixi cap més paraula aquí publicada.
Per contra, avui em venia de gust (coincidint amb la meva nova imatge de perfil i en els links que he agregat) escriure una espècie d'oda a una persona que en un moment clau de la meva vida va ser decisiva: l'Anna Simó.
La meva història amb el partit, es remunta a l'any 2006 (m'encanta explicar com si fós una història una cosa que va passar fa dos dies). Jo feia temps que tenia la idea de fer alguna cosa important i activa pel país (ja havia donat el pas d'afiliar-me al sindicat USTEC-STEs (http://www.sindicat.net) i a l'associació de mestres Rosa Sensat (http://www.rosasensat.org), però jo volia més. Sempre he demostrat a casa que jo sóc molt catalanista i d'esquerres, cosa que ens ha portat a alguna que altra discusió. Per això, m'havia fixat en un partit seminou, que pujava amb força. Un partit que era per i de la gent. Un partit, que resumia les meves idees catalanistes i d'esquerres sense aprofitar-se de ningú i sense esquitxos de mala gestió. Però tot i així, no em veia en cor de donar el pas cap a l'activitat política. A casa, no sabia com ho encaixerien i, a més, el meu pare havia estat militant de CiU i en va sortir escaldat. Els meus sentiments, per llavors, eren de precaució.
Un dia, però, tot quedant amb uns antics amics del cole, un d'ells ens anuncia que s'ha fet militant del PP. La meva cara de sorpresa és única (clar, és el PP !!) però la meva admiració creix. Ell ha estat capaç de donar el pas. Aquell dia, havíem quedat a l'Illa Diagonal i vaig baixar caminant cap a Sants. Necessitava pensar si jo volia o era capaç de fer aquell pas. Tot esperant a l'estació, en un moment determinat em vaig girar. De cara a mi, hi havia ni més ni menys, que l'Anna Simó (Consellera Nacional pel Baix Llobregat, vicesecretària general d'acció política i exconsellera de Benestar i Família (ara Acció Social) i la primera persona en utilitzar el català al Parlament Europeu). Mig tremolant i molt nerviós, em vaig acostar a ella per felicitar-la per la gran gestió al capdavant del Departament, ja que la DGAIA va estar més forta que mai. Vam estar xerrant una estoneta, just el lapse de temps abans que vingués el seu tren.
Tot el trajecte per arribar a casa, vaig estar donant voltes al que acabava de passar. No podia ser que en un mateix dia un amic meu hagués donat el pas i, acte seguit, m'hagués trobat a l'Anna. Al arribar a casa, vaig estar tafanejant pel web d'esquerra per veure si trobava alguna cosa d'interés. Vaig trobar un hipervincle cap el bloc de l'Anna. Per començar, no estava malament introduir-me en política amb un bloc. Quan vaig trobar el seu correu, li vaig escriure un correu electrònic per explicar-li els meus dubtes a l'hora de ficar-me en política. Ella me'ls va contestar i rebatre tots, un per un. A més a més, a la sindicació (RSS), l'endemà vaig veure una cosa que em va deixar de pasta de moniato: m'havia dedicat el seu bloc diari. El link, que sempre guardaré, és aquest: http://simo.blocsesquerra.cat/blocs/detall/30/Solstici.
Bàsicament per ella, em vaig veure preparat per donar el gran pas. Un mes més tard, ja estava a dins del partit. Ara, estic veient que la línia general de les persones del partit és aquesta. Són receptius, escolten i, el que és més important, contesten. Això ens hauria de fer pensar, una vegada més, en què volem per aquest país en el govern. Gent que escolti o gent que faci la seva ?
Ara em toca a mi, estimada Anna, tornar-te el plaer de que algú et dediqui el seu bloc.
Moltes gràcies per les teves paraules,
Albert
diumenge, 25 de febrer de 2007
RENFE Catalana ja !
Una vegada més llegeixo a tots els diaris un retard de tres hores que hi ha hagut a la RENFE aquesta setmana. Una vegada més sento impotència i indignació.
La meva història amb la RENFE es remunta a fa molts anys, quan jo era adolescent (jejejejeje). Des de que vaig començar a ser-ne usuari, que recordi, sempre he tingut problemes. Els més sonats han passat a la història de la meva vida i els resumeixo aquí en tres ratlles.
Un dia de juny, allà al 2003, tornava jo de la Facultat de Farmàcia de la UB després d'haver estat tot el dia d'examens de la sel·lectivitat. Vaig sortir de la facultat a les 14'00 sense haver dinat i, casi bé, sense haver esmorzat. Vaig agafar el metro a Maria Cristina i es va estar 10 minuts parat en hora punta. Vaig decidir anar a Sants que era l'estació de RENFE més propera que tenia. Un cop a Sants, vaig haver d'esperar mitja hora per fer el recorregut Sants-Barberà del Vallès (una mitja horeta el dia que els Déus em són propicis) de peu perquè era hora punta i el tren anava tard. Vaig arribar a casa a allò de les 16'00 brut, cansat, humillat, destrossat...
Aquell mateix any, al setembre, començava les classes a la Universitat Autònoma de Barcelona (que està al municipi del costat de casa meva) a dos quarts de nou del matí. Em vaig aixecar a les 7 molt nerviós i vaig començar a anar cap allà. Sortia de casa entre dos i tres quarts de vuit. Aquell dia, per variar, hi havia retencions a la RENFE. El tren que havia d'anar a Barcelona (perquè aquesta és una altra, per anar al municipi del costat he de fer tranbord a Cerdanyola => n'he de recular una per avançar-ne una altra) anava amb retard. El tren va passar a un quart de nou. A les 8'20 estava a Cerdanyola de mala llet, perquè els tren de l'Autònoma passàven a hora punta a i 10, a i 15 i a i 50. Total, a i 50 va arribar el tren que, com és habitual, anava ple. Vaig haver de fer el trajecte de peu. El meu primer dia d'universitat vaig arribar casi bé una hora més tard per culpa de la meravellosa RENFE.
Corria l'últim desembre de la carrera i havíem decidit anar a celebrar-ho tots a un "lactuca" de les rambles. La majoria, al ser de la UAB érem de fora de Barcelona i havíem pensat en un lloc intermig de fàcil comunicació on teníem tots trens fins a les 24'00. El sopar va ser genial i ens ho vem passar tots de conya. Quan la festa va acabar, un grupet vem pujar cap a l'estació de Plaça Catalunya per agafar l'últim tren que ens portaria a casa. Paguem i entrem. Un cop a dins, per l'altaveu anuncien que l'últim tren de la nit ha estat anul·lat. Òbviament, la cara de sorpresa de tothom és palesa. Als cinc minuts, cares d'angoixa i desesperació. Anem a buscar el vigilant de seguretat per veure què està passant, que no ho poden fer ja que hi ha molta gent que torna de treballar cap a casa. El pobre home, assetjat per les masses, no sap què respondre i diu que a Sants li han passat aquesta informació, que busquem formes alternatives de tornar a casa. Pensem en la solució del bus nocturn o de pagar un taxi entre tots, però ja havíem pagat la RENFE i no tothom tenia la targeta d'ATM. Mentres estem discutint, sona la veueta de la RENFE que ens anuncia que el proper tren que entrarà per la via 1 és el tren amb destinació Manresa, l'últim de la nit. Estupefactes tots, deixem al pobre home allà i correm a la via per agafar el tren que, finalment, no s'havia anul·lat i ens portaria a casa.
Aquests són tres exemples significatius del que m'ha fet la RENFE en aquests anys. Són exemples que relato jo, però que segur que tothom ha viscut. Crec que la RENFE està donant un servei bastant deplorable a Catalunya. Sospito, arrel del mail que corria sobre la conversa que va tenir una ràdio amb un responsable de RENFE que les raons de la merda de servei són raons polítiques. Però llavors és quan utilitzo aquell argument que tant m'agrada dir: si tant us molestem i us costa tant donar-nos aquest servei del qual teniu el monopoli, per què no ens ho deixeu gestionar a nosaltres que ho farem amb tant de gust ?
La meva història amb la RENFE es remunta a fa molts anys, quan jo era adolescent (jejejejeje). Des de que vaig començar a ser-ne usuari, que recordi, sempre he tingut problemes. Els més sonats han passat a la història de la meva vida i els resumeixo aquí en tres ratlles.
Un dia de juny, allà al 2003, tornava jo de la Facultat de Farmàcia de la UB després d'haver estat tot el dia d'examens de la sel·lectivitat. Vaig sortir de la facultat a les 14'00 sense haver dinat i, casi bé, sense haver esmorzat. Vaig agafar el metro a Maria Cristina i es va estar 10 minuts parat en hora punta. Vaig decidir anar a Sants que era l'estació de RENFE més propera que tenia. Un cop a Sants, vaig haver d'esperar mitja hora per fer el recorregut Sants-Barberà del Vallès (una mitja horeta el dia que els Déus em són propicis) de peu perquè era hora punta i el tren anava tard. Vaig arribar a casa a allò de les 16'00 brut, cansat, humillat, destrossat...
Aquell mateix any, al setembre, començava les classes a la Universitat Autònoma de Barcelona (que està al municipi del costat de casa meva) a dos quarts de nou del matí. Em vaig aixecar a les 7 molt nerviós i vaig començar a anar cap allà. Sortia de casa entre dos i tres quarts de vuit. Aquell dia, per variar, hi havia retencions a la RENFE. El tren que havia d'anar a Barcelona (perquè aquesta és una altra, per anar al municipi del costat he de fer tranbord a Cerdanyola => n'he de recular una per avançar-ne una altra) anava amb retard. El tren va passar a un quart de nou. A les 8'20 estava a Cerdanyola de mala llet, perquè els tren de l'Autònoma passàven a hora punta a i 10, a i 15 i a i 50. Total, a i 50 va arribar el tren que, com és habitual, anava ple. Vaig haver de fer el trajecte de peu. El meu primer dia d'universitat vaig arribar casi bé una hora més tard per culpa de la meravellosa RENFE.
Corria l'últim desembre de la carrera i havíem decidit anar a celebrar-ho tots a un "lactuca" de les rambles. La majoria, al ser de la UAB érem de fora de Barcelona i havíem pensat en un lloc intermig de fàcil comunicació on teníem tots trens fins a les 24'00. El sopar va ser genial i ens ho vem passar tots de conya. Quan la festa va acabar, un grupet vem pujar cap a l'estació de Plaça Catalunya per agafar l'últim tren que ens portaria a casa. Paguem i entrem. Un cop a dins, per l'altaveu anuncien que l'últim tren de la nit ha estat anul·lat. Òbviament, la cara de sorpresa de tothom és palesa. Als cinc minuts, cares d'angoixa i desesperació. Anem a buscar el vigilant de seguretat per veure què està passant, que no ho poden fer ja que hi ha molta gent que torna de treballar cap a casa. El pobre home, assetjat per les masses, no sap què respondre i diu que a Sants li han passat aquesta informació, que busquem formes alternatives de tornar a casa. Pensem en la solució del bus nocturn o de pagar un taxi entre tots, però ja havíem pagat la RENFE i no tothom tenia la targeta d'ATM. Mentres estem discutint, sona la veueta de la RENFE que ens anuncia que el proper tren que entrarà per la via 1 és el tren amb destinació Manresa, l'últim de la nit. Estupefactes tots, deixem al pobre home allà i correm a la via per agafar el tren que, finalment, no s'havia anul·lat i ens portaria a casa.
Aquests són tres exemples significatius del que m'ha fet la RENFE en aquests anys. Són exemples que relato jo, però que segur que tothom ha viscut. Crec que la RENFE està donant un servei bastant deplorable a Catalunya. Sospito, arrel del mail que corria sobre la conversa que va tenir una ràdio amb un responsable de RENFE que les raons de la merda de servei són raons polítiques. Però llavors és quan utilitzo aquell argument que tant m'agrada dir: si tant us molestem i us costa tant donar-nos aquest servei del qual teniu el monopoli, per què no ens ho deixeu gestionar a nosaltres que ho farem amb tant de gust ?
Viure del cognom
Ara per ara, el cognom Maragall ha passat a la gran història de Catalunya per grans personatges: El gran poeta noucentista Joan Maragall. Poeta que s'estudia a totes les escoles catalanes pel que va simbolitzar la seva poesia en el seu moment i, el seu nét Pascual Maragall, alcalde de Barcelona quan es van realitzar les Olimpiades i President de la Generalitat de Catalunya quan es va fer la reforma de l'estatut d'autonomia.
Però, senyors i senyores, també passarà a la història per la ovella negra de la família: l'Ernest Maragall, Conseller d'Educació.
Què ha fet home per guanyar-se aquest títol ? Una gestió bastant penosa al capdavant d'aquesta institució. Però, sobretot, pel polèmic i citat decret d'ensenyaments mínims de primària.
Aquest decret dictat pel MEC ens anuncia que Catalunya ha de realitzar una hora més curricular en castellà, ja que aquesta llengua es parla poc en aquesta nació. Això estaria molt bé si no suposés una clara invasió competencial: el document marc del MEC s'ha de limitar a dir els continguts mínims, no els objectius ni procediments ni metodologia ni, molt menys, elaborar ells mateixos els currículums.
Què fa el senyor Maragall ? Dir (en castellà !!!) que li sembla perfecte que es faci una hora més, ja que hi ha alguns llocs de Catalunya on es necessita molt.
Jo pregunto (com a mestre d'escola pública orgullós que sóc): senyor Maragall, s'ha passat algún cop per les escoles públiques d'aquest país on els seus alumnes diuen barbaritats com "el meu prim" (cosí), "em duel la perna" (em fa mal la cama)... ? No sap vostè, senyor conseller, que hi ha una paraula preciosa en català que es diu "Normalització" ? La normalització passa per ensenyar als nostres alumnes castellanoparlants més castellà ? Jo diria que el model correcte és, ja que tots parlen castellà a casa, com a mínim tinguin alguna competència bàsica en la llengua cooficial (segons el nou estatut també) en aquesta nació és a dir, el català.
Realment, sembla que també desconeix (i això ja és més greu) tota la feina que estan fent dia a dia els Centres Nacionals de Política Lingüística adscrits al Departament de la Presidència (els de la "queta") i la seva xarxa de voluntaris per la llengua (d'entre els quals m'hi incloc). Aquesta gent treballa tot el dia perquè la nostra llengua tingui vida.
Com a treballador del seu Departament i ciutadà de Catalunya, li adreço unes paraules que crec que poden ser significatives:
Senyor Maragall, la llengua es mor. El català és una de les moltes llengües que està en perill d'extinció per causes com ara la globalització o la supremacia d'altres llengües per qüestions polítiques o socials. Li demano, si us plau, que, com a representant de tots els mestres que ens deixem cada dia la pell a les aules ensenyant i educant, no la mati vostè també. No s'embruti les mans matant un vehicle d'expressió per quedar bé amb Madrid.
Moltes gràcies
Però, senyors i senyores, també passarà a la història per la ovella negra de la família: l'Ernest Maragall, Conseller d'Educació.
Què ha fet home per guanyar-se aquest títol ? Una gestió bastant penosa al capdavant d'aquesta institució. Però, sobretot, pel polèmic i citat decret d'ensenyaments mínims de primària.
Aquest decret dictat pel MEC ens anuncia que Catalunya ha de realitzar una hora més curricular en castellà, ja que aquesta llengua es parla poc en aquesta nació. Això estaria molt bé si no suposés una clara invasió competencial: el document marc del MEC s'ha de limitar a dir els continguts mínims, no els objectius ni procediments ni metodologia ni, molt menys, elaborar ells mateixos els currículums.
Què fa el senyor Maragall ? Dir (en castellà !!!) que li sembla perfecte que es faci una hora més, ja que hi ha alguns llocs de Catalunya on es necessita molt.
Jo pregunto (com a mestre d'escola pública orgullós que sóc): senyor Maragall, s'ha passat algún cop per les escoles públiques d'aquest país on els seus alumnes diuen barbaritats com "el meu prim" (cosí), "em duel la perna" (em fa mal la cama)... ? No sap vostè, senyor conseller, que hi ha una paraula preciosa en català que es diu "Normalització" ? La normalització passa per ensenyar als nostres alumnes castellanoparlants més castellà ? Jo diria que el model correcte és, ja que tots parlen castellà a casa, com a mínim tinguin alguna competència bàsica en la llengua cooficial (segons el nou estatut també) en aquesta nació és a dir, el català.
Realment, sembla que també desconeix (i això ja és més greu) tota la feina que estan fent dia a dia els Centres Nacionals de Política Lingüística adscrits al Departament de la Presidència (els de la "queta") i la seva xarxa de voluntaris per la llengua (d'entre els quals m'hi incloc). Aquesta gent treballa tot el dia perquè la nostra llengua tingui vida.
Com a treballador del seu Departament i ciutadà de Catalunya, li adreço unes paraules que crec que poden ser significatives:
Senyor Maragall, la llengua es mor. El català és una de les moltes llengües que està en perill d'extinció per causes com ara la globalització o la supremacia d'altres llengües per qüestions polítiques o socials. Li demano, si us plau, que, com a representant de tots els mestres que ens deixem cada dia la pell a les aules ensenyant i educant, no la mati vostè també. No s'embruti les mans matant un vehicle d'expressió per quedar bé amb Madrid.
Moltes gràcies
dijous, 22 de febrer de 2007
Una nació, una autodeterminació
Una nació, una autodeterminació
Una vegada més, em baso en un article per comentar aquesta amalgama política de pactes però no pactes de la societat política.
http://www.e-noticies.com:80/actualitat/auguren-que-la-independncia-pot-arribar-per--cansament--18935.html
En aquest article d’e-notícies, hi diu que al final, si el PSOE no opta per una federació (que està clar que no...) a Catalunya només li queda una opció: l’autodeterminació.
La independència que pregona esquerra als quatre vents no pretén uns països catalans units i independents per “avorriment”, busca uns països catalans independents per voluntat. Des d’esquerra, es defensa el dret de la Nació catalana a recuperar la nostra independència perduda al 1714 a mans d’un sàdic i dèspota monarca al qual no reconeixem.
Suposo que l’autor de l’article (el del periódico, no el d’e-notícies) intentava comentar, ajuntar o, simplement, tractar d’assimilar-se a aquella gran frase dita pel vice-president de la Generalitat i President d’Esquerra Josep-Lluís Carod-Rovira que diu “Si l’estatut no cap dins de la constitució, haurem de prescindir d’ella”. Cal remarcar, però, que el dirigent d’Esquerra no té intenció de prescindir de la constitució per avorriment a l’hora de reivindicar. Ben al contrari, pretén deixar al marge una constitució redactada des de Madrit, que no ens enten, que no sap de què parla i, sobretot, amb la qual no ens sentim identificats.
Paral·lelament a l’article, cal remarcar que la gent que va votar a les anteriors generals al PSOE, apostava per un model espanyol federat (tal i com posava la propaganda socialista). Aquesta gent, una vegada més, ha estat enganyada per una sèrie de “representants del poble” que quan acumulen poder i calers s’obliden totalment del programa electoral i de la gent, aquella gent del dia a dia, aquells que els hi ha donat la força i la oportunitat de poder canviar les coses. Això ens hauria de fer pensar a tots, de cara a les municipals del 27 de Maig, què votem quan anem a les urnes. Volem un partit que no respecti el programa i no escolti a les persones (a més de trair l’esperit federal del partit) o volem un partit on la gent forma part del dia a dia, són persones de a peu que l’únic que volen és, amb els seu temps lliure i la seva voluntat, a remuntar Catalunya cap a on es mereix ser.
Com es deia al programa de TV3 “dinamita”: Reflexionem-hi !
Una vegada més, em baso en un article per comentar aquesta amalgama política de pactes però no pactes de la societat política.
http://www.e-noticies.com:80/actualitat/auguren-que-la-independncia-pot-arribar-per--cansament--18935.html
En aquest article d’e-notícies, hi diu que al final, si el PSOE no opta per una federació (que està clar que no...) a Catalunya només li queda una opció: l’autodeterminació.
La independència que pregona esquerra als quatre vents no pretén uns països catalans units i independents per “avorriment”, busca uns països catalans independents per voluntat. Des d’esquerra, es defensa el dret de la Nació catalana a recuperar la nostra independència perduda al 1714 a mans d’un sàdic i dèspota monarca al qual no reconeixem.
Suposo que l’autor de l’article (el del periódico, no el d’e-notícies) intentava comentar, ajuntar o, simplement, tractar d’assimilar-se a aquella gran frase dita pel vice-president de la Generalitat i President d’Esquerra Josep-Lluís Carod-Rovira que diu “Si l’estatut no cap dins de la constitució, haurem de prescindir d’ella”. Cal remarcar, però, que el dirigent d’Esquerra no té intenció de prescindir de la constitució per avorriment a l’hora de reivindicar. Ben al contrari, pretén deixar al marge una constitució redactada des de Madrit, que no ens enten, que no sap de què parla i, sobretot, amb la qual no ens sentim identificats.
Paral·lelament a l’article, cal remarcar que la gent que va votar a les anteriors generals al PSOE, apostava per un model espanyol federat (tal i com posava la propaganda socialista). Aquesta gent, una vegada més, ha estat enganyada per una sèrie de “representants del poble” que quan acumulen poder i calers s’obliden totalment del programa electoral i de la gent, aquella gent del dia a dia, aquells que els hi ha donat la força i la oportunitat de poder canviar les coses. Això ens hauria de fer pensar a tots, de cara a les municipals del 27 de Maig, què votem quan anem a les urnes. Volem un partit que no respecti el programa i no escolti a les persones (a més de trair l’esperit federal del partit) o volem un partit on la gent forma part del dia a dia, són persones de a peu que l’únic que volen és, amb els seu temps lliure i la seva voluntat, a remuntar Catalunya cap a on es mereix ser.
Com es deia al programa de TV3 “dinamita”: Reflexionem-hi !
dimecres, 21 de febrer de 2007
Només per la baixa participació
Em sembla mentida i, realment, em costa de creure que les notícies sobre la reforma estatutària andalusa fossin tres: “El PP accepta clàusules que bloquejava a Catalunya”, “Tots els grups parlamentaris estan d’acord amb la reforma” i “Hi ha hagut una baixa participació en el referèndum”.
Una vegada més ha quedat palesa la visió de terrorista mediàtic que tenen en el reste de territori estatal (perquè, malauradament, formem part del mateix estat). Tot el que tingui a veure amb Catalunya és dolent, però si aquesta voluntat de reforma o aquestes clàusules surten del parlament andalús, automàticament queden alabades i justificades. Perquè? Què hem fet des de Catalunya perquè sempre se’ns estigui reprimint, per aixecar aquest odi vers nosaltres ?, perquè se’ns persegueixi com a les caces de bruixes medievals o de la guerra freda... ? Aquesta persecució mediàtica i personal implica només una cosa, la resposta a totes les preguntes:
Simplement tot es limita al fet que som una nació (perquè, senyors, si agafem la definició del diccionari, una nació és aquell poble amb llengua i cultures pròpies, cosa que Catalunya té des de fa molt temps) gran, amb un model territorial no basat en un centralisme asquerós, on tothom té la seva oportunitat social i professional, on creiem en les persones i en el que elles defensen. Però sobretot, hem estat sempre una nació que no ens hem deixat trepitjar, una nació que sempre hem defensat el que tenim i una nació que ha estat sempre reprimida (Des dels temps del Ilergetes Indíbil i Mandoni, passant per la setmana tràgica, el franquisme i acabant pels del PP).
Sembla mentida que tinguin la vergonya de fer aquest joc polític d’anar en contra de Catalunya mentre les altres reformes estutàries passen i es produeixin com si fós el més normal del món. I jo pregunto... perquè Andalusia sí i Catalunya no ? I la resposta és la de sempre: la pasta. Catalunya aporta i Andalusia viu de les FEDER i les ajudes per l desenvolupament de les CCAA. Patètic !
Una vegada més ha quedat palesa la visió de terrorista mediàtic que tenen en el reste de territori estatal (perquè, malauradament, formem part del mateix estat). Tot el que tingui a veure amb Catalunya és dolent, però si aquesta voluntat de reforma o aquestes clàusules surten del parlament andalús, automàticament queden alabades i justificades. Perquè? Què hem fet des de Catalunya perquè sempre se’ns estigui reprimint, per aixecar aquest odi vers nosaltres ?, perquè se’ns persegueixi com a les caces de bruixes medievals o de la guerra freda... ? Aquesta persecució mediàtica i personal implica només una cosa, la resposta a totes les preguntes:
Simplement tot es limita al fet que som una nació (perquè, senyors, si agafem la definició del diccionari, una nació és aquell poble amb llengua i cultures pròpies, cosa que Catalunya té des de fa molt temps) gran, amb un model territorial no basat en un centralisme asquerós, on tothom té la seva oportunitat social i professional, on creiem en les persones i en el que elles defensen. Però sobretot, hem estat sempre una nació que no ens hem deixat trepitjar, una nació que sempre hem defensat el que tenim i una nació que ha estat sempre reprimida (Des dels temps del Ilergetes Indíbil i Mandoni, passant per la setmana tràgica, el franquisme i acabant pels del PP).
Sembla mentida que tinguin la vergonya de fer aquest joc polític d’anar en contra de Catalunya mentre les altres reformes estutàries passen i es produeixin com si fós el més normal del món. I jo pregunto... perquè Andalusia sí i Catalunya no ? I la resposta és la de sempre: la pasta. Catalunya aporta i Andalusia viu de les FEDER i les ajudes per l desenvolupament de les CCAA. Patètic !
dimarts, 20 de febrer de 2007
Ciutadans pel... Canvi ?
Buscant, buscant per la xarxa per trobar un article interessant pel meu primer bloc, m’he trobat amb aquesta notícia que, crec, hauria de ser comentada:
http://www.e-noticies.com:80/actualitat/ciutadans-sanciona-un-dirigent-per-una-bandera-espanyola-18808.html
Ciutadans pel canvi – partit per la ciutadania és un partit petit i nou que ha arreplegat tres escons (crec que els ha conseguit enganyant a la gent, ja que es presentaven pel canvi però no pel canvi de classe política com tothom pensava, si no pel canvi vers la política de nació del tripartit) al Parlament de Catalunya. Resulta que, com tots sabem, des de que el partit està a l’hemicicle, no han parat d’anar en contra tot allò que té a veure o porta el nom de Catalunya (estan a favor de la tercera hora de castellà a les escoles a part de pregonar que Catalunya és Espanya i, com a tal, s’hauria de comportar com una simple Comunitat Autònoma). Resumint tot això de ciutadans, tots els nacionalistes els tenim per pitjors que el PP (que ja és dir !), per això m’ha sorprès moltíssim aquesta notícia.
Ara resulta que un dels seus màxims dirigents, ni més ni menys que el secretari !, “molesta” que algú porti efígies espanyolistes al Parlament de Catalunya. No són tots ells tan extremadament “fatxes” i estatalistes per anar pregonant als quatre vents lo maca, gran, única... que és aquella Espanya que ells tenen ideologitzada ? I resulta que en una sessió del Parlament no “suporten” mirar cara a cara la efígie d’aquella bandera que representa la seva idea de nació.
Serà que realment el partit de Ciutadans s’està adonant del mal que està fent o de les tonteries que diuen i vol fer un... CANVI ?
http://www.e-noticies.com:80/actualitat/ciutadans-sanciona-un-dirigent-per-una-bandera-espanyola-18808.html
Ciutadans pel canvi – partit per la ciutadania és un partit petit i nou que ha arreplegat tres escons (crec que els ha conseguit enganyant a la gent, ja que es presentaven pel canvi però no pel canvi de classe política com tothom pensava, si no pel canvi vers la política de nació del tripartit) al Parlament de Catalunya. Resulta que, com tots sabem, des de que el partit està a l’hemicicle, no han parat d’anar en contra tot allò que té a veure o porta el nom de Catalunya (estan a favor de la tercera hora de castellà a les escoles a part de pregonar que Catalunya és Espanya i, com a tal, s’hauria de comportar com una simple Comunitat Autònoma). Resumint tot això de ciutadans, tots els nacionalistes els tenim per pitjors que el PP (que ja és dir !), per això m’ha sorprès moltíssim aquesta notícia.
Ara resulta que un dels seus màxims dirigents, ni més ni menys que el secretari !, “molesta” que algú porti efígies espanyolistes al Parlament de Catalunya. No són tots ells tan extremadament “fatxes” i estatalistes per anar pregonant als quatre vents lo maca, gran, única... que és aquella Espanya que ells tenen ideologitzada ? I resulta que en una sessió del Parlament no “suporten” mirar cara a cara la efígie d’aquella bandera que representa la seva idea de nació.
Serà que realment el partit de Ciutadans s’està adonant del mal que està fent o de les tonteries que diuen i vol fer un... CANVI ?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
