Reflexions sobre la independència

En aquests dies on tot sembla girar al voltant de la independència i molts dels nostres líders polítics sembla que volen apuntar-se al carro, crec que ha arribat el moment de fer-ne cinc cèntims de com entenc jo la independència.

És cert que he arribat a sentir molts tòpics, a quin més variat des de que milito a esquerra. Crec que els tòpics els podem agrupar en grans apartats sota el títol “Quan siguem independents...

- ... Hi haurà fronteres o no deixarem creuar a la gent a banda i banda de la frontera ? Aquest comentari, ja de per sí, és un comentari totalment racista. Com tots sabem i s’ha dit tantes vegades, el fet de ser català no vol dir que hagis nascut dins del territori, si no que sentis la cultura i la llengua del país com a pròpies. Per tant, aquí ningú pot negar l’entrada al territori a ningú i, molt menys negar-ho per motius de cultura aliena.

- ... Com seran les nostres relacions amb l’estat espanyol ? Això és com quan s’abandona una relació després de molt temps. Sempre queda aquell “no sé què” que fa aquella nova relació construïda sense caure en els errors del passat sigui diferent i especial. Cap dels dos tornarà a cometre mai el mateix error i, simplement per això, ja fa que la relació sigui de mutu acord i d’amistat amb tot el que això comporta.

- ... Què passarà amb les llengües ? Molt senzill. El català serà la única llengua oficial de l’estat català. Per fi, tindrà un reconeixement que va perdre fa molt temps. Serà obligatori conèixe’l i apendre’l. El castellà, per contra, serà la llengua de l’estat veí, però tampoc podem tancar els ulls a la realitat social. El castellà seguirà sent la llengua de moltes persones dins de l’estat català però aquí està la gràcia. Avui en dia, la cultura es medeix en funció de les llengües que un sap. Quan més es dominen, més pots anar pel món. Ni cal dir que a les persones que no parlin català se les perseguirà com a la caça de bruixes ni res per l’estil. A Catalunya, no som racistes.

- ... Què canviarà ? Socialment, passarem a ser una societat més justa i equilibrada, orgullosa dels nostres símbols nacionals. A més a més, tindrem el nostre dia a dia més motivant perquè gestionarem nosaltres mateixos els nostres impostos. Econòmicament serà el model de producció perfecte ja que no treballarem perquè els altres ens fotin els diners, si no que treballarem perquè Catalunya inverteixi els diners en el país i en els seus dèficits. Políticament, elevarem les institucions democràtiques catalanes cap al seu estatus merescut: el Parlament legislarà sobre el país amb plenes competències i la Generalitat governarà sobre aquest en les mateixes condicions. Lingüísticament el català rebrà el reconeixement que es mereix sent una llengua d’un estat i tenint el reconeixement mundial de llengua d’una nació. Per últim, socialment, la gent estarà més orgullosa dels seus símbols nacionals propis i no dels aliens imposats.

Per últim, dir que l’altre dia vaig tenir una petita conversa amb una de les meves companyes de feina. Em va assegurar que ella no veia clar això de la independència, que ho trobava massa “radical”.
Jo li vaig dir que no i li vaig exposar aquests motius: La meva idea de la qual es pot discrepar és, principalment, que els problemes de Catalunya s’han de resoldre a Catalunya. No pot ser que es gestioni un tren d’alta velocitat que està a punt de tirar a terra un monument nacional important i s’estigui fent tot des de Madrid. Què coi saben ells del que es cou a l’olla ? Els problemes de Catalunya els ha de resoldre el Parlament de Catalunya que, a més, ha estat escollit pel poble de Catalunya. Al congrés hi ha diputats de tot l’estat espanyol. Un diputat del PP andalús té potestat per legislar sobre Catalunya ? Això és increïble !
L’altre cosa que en sembla increïble i que s’hauria de parar ja és el tema dels impostos. Com pot ser que Catalunya sigui una de les CCAA que més paga a l’estat i que menys rep ? Com pot ser que siguem una CCAA molt rica i tot se’n vagi a la resta de l’estat ? És que a mi això em sembla patètic.
La independència, no és més que volguer que els meus recursos es quedin a casa meva i ser jo mateix qui els gestioni. Això és ser radical o és ser just ?

Renovació executiva

Barberà del Vallès, dijous, 25 d’octubre de 2007.

Són les 22’45. Després d’una reunió força interessant en la que l’assemblea local va valorar la Conferència Nacional, vem parlar del grup municipal, de l’assemblea de la sectorial... arriba el punt esperat a l’ordre del dia: la renovació dels càrrecs de l’executia local.

La presidenta local, la Resu, treu un feix de fulls amb els estatuts interns del partit i ens posem a treballar. Segons els estatuts, hi ha d’haver una comissió organitzadora que vetlli pel correcte procediment de les eleccions internes i reculli totes les candidatures i esmenes. Per temes logístics (jo porto el correu local i el web) se m’encarrega que encapçali aquesta comissió. Accepto amb molt de gust.

Ara toca posar-me a treballar de valent. Llegir-me bé els estatuts, vetllar perquè el procediment sigui correcte i organitzar tot allò referent a aquestes eleccions (convocar als companys, passar informacions a la Seu Nacional i recollir totes les candidatures).

És una feina titànica, tenint en compte que a la local no hi ha ningú alliberat. És a dir, tots tenim la nostra feina i tot això ho hem de fer a les nostres hores “personals”, Però ho fem... simplement perquè tenim una idea molt clara del què fem: canviem la societat cap a un model més just, cap a una independència.

De totes maneres, tots a la local som molt bons companys i això facilitarà molt la feina. No hi haurà joc brut, desacreditacions ni feina extrema: som uns companys molt ben avinguts que portarem aquest procediment democràtic intern de la millor manera que sabem: tots anem a una i tots guanyarem per fer fort un partit que treballa per les persones, per fer forta a la gran nació catalana.

Assemblea sectorial d’educació

Ahir, dimecres 24 d’octubre, va tenir lloc a la Seu Nacional d’esquerra l’assemblea de la sectorial d’educació del partit. Els que em coneixeu, sabeu que, com la conferència Nacional, és la meva “primera vegada”.

Però abans de començar a desenvolupar les idees, crec que hi hem de fer un matís. La sectorial, segons els estatuts, és la sectorial “d’ensenyament”. Una paraula que respon al nom de la Conselleria que encapçalava Convergència i Unió. Quan la Marta Cid, exconsellera d’Educació va encapçalar la conselleria, li varem donar un altra nom, passant-se a dir Departament d’Educació.
Jo estic totalment d’acord amb aquest canvi. Sempre he pensat que jo no ensenyo, jo educo. Particularment, considero que la paraula “ensenyar” es podria definir com “transmetre coneixements” i l’escola és molt més que això. Jo no només “ensenyo”, també els ajudo a aplicar estratègies, a adquirir valors com ara la igualtat, el respecte, els ensenyo, en definitiva, a poder desenvolupar-se en aquest món tan estrany. Per mi, totes aquestes coses que jo faig al final del dia, responen al nom d’”educar”.

Fet aquest matís, crec que ja podem entrar en matèria. La sectorial va comptar amb cinc punts de l’ordre del dia i amb un seguit de personalitats públiques que la van fer d’allò més interessant. Es va començar amb l’informe de la presidència de la sectorial; vem continuar amb informacions del Secretari General d’Innovació del Departament; passant després per informacions sobre la feina que està fent esquerra al Parlament de Catalunya, portades pel nostre representant en Josep Maria Freixanet.
Llavors, vem arribar al punt fort del dia. El quart punt era el de la votació de la nova presidència de la sectorial, punt que va defensar l’Alba Castellví, secretària Nacional de política cultural. Segons l’Alba i els nous estatuts que es van aprovar després de l’últim congrés nacional, la presidència de la sectorial es pot canviar sempre i quan l’executiva nacional ho proposi. Aquest era el cas. En Xavier Olivella (president) encara no havia acabat el seu mandat i l’executiva Nacional el volia substituir per una altra persona per una sèrie de motius. Abans de la votació, l’últim punt de l’ordre del dia es va avançar. Els precs i preguntes es van avantposar a la votació. D’aquestes intervencions, cal destacar les del meu amic i company de local, Eduard Galceran que a més a més és conseller Nacional. L’Eduard va defensar que els motius no eren suficients per canviar la presidència i que, potser, s’estava caient en una cosa més personal que política. Molta gent va estar debatent, exposant punts de vista... i al final, les paraules últimes, van recaure sobre la Marta i l’Anna. La Marta, va estar parlant com exconsellera i va estar exposant el seu punt de vista particular. Quan va finalitzar, li va tocar el torn de paraula a l’Anna (l’Anna Simó) que va respondre com a portaveu en funcions (ja que actuava com a representant de l’executiva Nacional) com a vicesecretària d’acció política que és. Acte seguit, després de la votació i l’escrutini, es va procedir a anunciar al “veredicte”. Es militants de “a peu” van o vem (com vulgueu) tombar una iniciativa de l’executiva tot rebutjant-la.

Després del mal sabor de boca que em va deixar la Conferència Nacional, ahir per la nit vaig poder dormir bé. Em vaig sentir orgullós de militar en un partit com esquerra. Un partit on sempre tothom pot dir la seva; un partit que proposa, no imposa; un partit que accepta la opinió de les bases; un partit totalment assembleari; en definitiva, un partit on tothom hi té cabuda i tothom hi té opinió.

En el pla personal, vaig tenir la gran experiència de conèixer personalment a la Marta Cid, persona que no coneixia. Vem estar una estoneta xerrant sobre els temps passats a la conselleria. Va ser molt positiu i enriquidor. Paral·lelament, vaig tenir el gran plaer de tornar a saludar a l’Anna qui, per gran sorpresa meva, em va reconèixer i sabia qui era.
Aquesta raó també és poderosa en favor del partit. Els “alts càrrecs” són persones. Persones que sempre estan disposades a fer un cafè, una cervesa... el que s’escaigui per mantenir un diàleg amb qualsevol. De fet, i ho torno a repetir, jo milito a esquerra gràcies, d’entre altres persones, a l’Anna Simó, que em va demostrar que calia lluitar per una causa si realment ho creiem.

P.D.: Ja he creat el meu "EduBloc". Afegiré un enllaç permanent al bloc perquè pogueu accedir al meu bloc "professional".

La Conferència Nacional, crònica d’un militant Novell

Dissabte passat vaig tenir la gran Conferència Nacional d’ERC, sota el nom de “Conferència Nacional 2007: construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna”.
Enguany, aquesta Conferència, la meva “primera vegada” ha aplegat a força gent gràcies als últims moviments contra la direcció actual. M’estic referint, efectivament, als moviments “Reagrupament.cat” encapçalat per l’exconseller Joan Carretero i, “Esquerra Independentista” encapçalat pel diputat i exsecretari general de comunicació i imatge Uriel Bertran.
Però no ens avancem. Anem pas per pas. La trobada va començar a les 10’00 en punt amb un aforament força complert i amb l’elecció de la mesa. La mesa, encapçalada pel seu president, l’exdiputat europeu i Secretari General de Política Lingüística, Bernat Joan es va constituir gràcies als vots de la majoria de militants. Hi va haver gent que va votar en contra, cosa que, a priori, sembla absurda. Una mesa només serveix per formalitzar els actes. Té representants de tots els col·lectius que engloba la trobada de forma equitativa. Després, però, pensant, em vaig adonar jo també del perquè el vot negatiu: si hi ha d’haver gent de tots els col·lectius, perquè estava formada per gent amb càrrec dins o fora del partit ?.
Després de l’elecció, vam assistir a una conferència molt enriquidora d’en Joseba Azkarraga, membre de l’executiva d’Eusko Alkartasuna i Conseller de justícia, treball i Seguretat Social del govern basc. Malgrat ser en castellà (és broma !) la conferència va ser molt interessant.
Després d’aquesta conferència, es van muntar taules rodones sobre diferents temes moderades per gent amb càrrec del partit. A la primera d’elles, vaig assistir a una taula rodona sobre immigració moderada per la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, en la que els diferents ponents explicaven el seu punt de vista. Força interessant. A la segona taula rodona, vaig assistir a una d’elles, el tema de la qual era la projecció de la imatge i comunicació catalanes, moderada per la portaveu del grup parlamentari, Marina Llansana i amb la presència del conseller de Cultura i Mitjans de comunicació, Joan Manel Tresserres. També força interessant.
Acte seguit, vem anar a dinar a la Facultat de Física i Química. Per cert, el dinar va ser força distès amb una complerta anàlisi del matí i una profunda reflexió del que havia de venir per la tarda amb els companys de la local. També va ser un espai per saludar companys d’altres seccions o d’altres localitats.
Per la tarda, va venir el plat fort del dia: les votacions. L’auditori es va omplir el doble de l’aforament del matí. Es van habilitar dues sales, una en directe i l’altre en la que es retransmetia en directe el què passava a la sala A. Després de recordar les normes de les votacions, el president de la taula va convidar als periodistes a abandonar la sala, ja que la votació és secreta i només hi poden assistir els militants.
Vem començar a votar dues esmenes al text a la totalitat. La primera, no va ser defensada perquè el seu autor, en Roger Mallola, va rebutjar defensar-la (només li van donar cinc minuts per fer-ho). Va ser rebutjada per una àmplia majoria. El text, al meu parer, deia certes coses que feien inacceptable aquell com a full de ruta.
La segona esmena, era la més esperada. Era l’anomenada vulgarment “carreterista” en nom del seu impulsor. Ells, van tenir més temps per defensar-la. Al meu parer, mels errors que van cometre van ser dos: no la va defensar el mateix Carretero, cosa que hagués ajudat força i, segona, era una esmena a la totalitat. Ja ho explicaré més endavant. Aquesta va ser l’esmena on hi va haver més vots emesos. No obstant, l’esmena no va comptar amb suficient suport i no va prosperar.
A continuació, es va procedir a la defensa i rèplica de 26 esmenes diferents a quina més “variopinta”. Cal destacar d’elles, l’estratègia (molt intel·ligent,. Al meu parer) de l’Esquerra Independentista que va presentar esmenes parcials als diferents punts de la proposta de la direcció. Dues d’elles són, les que al meu parer, havien d’haver prosperat:
- Es va presentar una esmena per la qual els càrrecs del partit no havien de coincidir amb els càrrecs del govern ja que, d’aquesta manera, la veu del govern, supeditada al pacte, s’imposava a la veu del partit, totalment lliure.
- L’altre esmena important, és la que esquerra s’havia de mantenir al govern però amb criteri. És a dir, no a costa de qualsevol cosa.
De totes maneres, esquerra és un partit democràtic i hem d’acceptar el que diu la majoria. Cap de les dues esmenes va prosperar.
Cal fer, també, menció a una esmena de supressió de tot un punt que parlava del municipalisme com a força d’esquerra. El noi que la defensava volia suprimir tot el punt perquè creia que demostrava un punt passat i una feblesa d’esquerra. La contesta va venir a càrrec de l’Anna Simó. I els que ja em coneixeu, sabeu que l’Anna és sant de la meva devoció. Si la proposta d’esmena ja em semblava absurda, l’Anna hi va donar el toc que faltava. I és que és veritat. El municipalisme és el que fa forta a esquerra. Els municipis, són vitals per a una bona independència i, els que estàvem allà, els militants de base, els que cada dia ens deixem la pell al càrrec per projecte d’esquerra, precisament, som els que engrossem les files municipals.
Cap de les 26 esmenes va prosperar, però la direcció d’esquerra va incorporar al text original 440. Perquè després diguin que la direcció va paral·lela i no escolta les bases.
Just ahir, vaig rebre al meu correu, la nova edició de “La Vanguardia digital” amb un article anomenat “Un 43% de los militantes de ERC cuestiona el pacto tripartito. La ponència alternativa de Carretero ha obtenido un 22% de votos de apoyo”. I penso, una vegada més, amb el que significa manipular la informació. I és que, senyors i senyores, aquest titular és incorrecte.
Segons les dades oficials, ERC compta actualment amb uns 10.000 militants o “aprendices de asesinos” com li agrada anomenar-nos en Losanios. D’aquests 10.000 només van exercir el seu dret a vot en la ponència del Carretero uns 2.000 i pico. Vale, sóc de lletres pures però… fins aquí arribem tots, no ? Això no és ni de bon tros representatiu per les bases del partit.

Per finalitzar aquesta extensa crònica, m’arremeto a unes paraules del president d’esquerra i vicepresident de la Generalitat que va dir durant la ponència de cloenda “Hem guanyat tots, els que hem votat a favor i els que hem votat en contra. Ara, cal treballar tots junts per aconseguir superar el referèndum del 2014 i passar-lo amb força. Visca Esquerra, visca els països catalans lliures ¡”.

Remodelacions i altres coses

Ara que tinc un momentet, aprofito per escriure en el bloc quatre ratlles. Avui, però, no em posaré agressiu contra res ni contra ningú. La funció de l’escrit d’avui és merament informativa.
Com sé que molta gent no entra als blocs (jo mateix) i llegeix els escrits a través del Feed Reader o qualsevol altra programa de subscripció a la via RSS (tant útil i pràctica), us explico les novetats que, a partir d’ara, faré.
La gran novetat, de la que n’estic més orgullós és el fet que, amb l’ajuda de la Seu Nacional, hem pogut incloure un baner a la pàgina de la local (www.esquerra.cat/barberavalles) mitjançant el qual es pot venir a petar a aquest bloc. Això implicarà que em llegeixi més gent :D.
També he instaurat un nou apartat d’enquestes. La que hi ha actualment amb només un vot (el meu) es titula “Què n’opines del rei” tema candent que està marcant l’actualitat política dels últims dies. Estarà oberta 5 dies més ¿estic estudiant si ampliar-la ja que cinc dies són molt pocs.
També hi vaig penjar (ara ja farà temps) un comptador de visites. És una eina força útil, que em permet veure qui hi entra i quan hi està. Aquest comptador, en una setmana va passar de les cent visites. Gràcies !
Per últim, he estat penjant una sèrie d’imatges de diferents campanyes de les JERC o d’ERC que crec que poden ser útils. M’agradaria penjar baners amb Flash, però no trobo els codis HTMLs... coses que passen.

Per últim, només donar les gràcies a tota la gent que amb les seves visites i comentaris ha fet possible que aquest bloc fós una realitat que em motivés i fós un espai on tots puguem opinar respectant sempre la llibertat d’opinió.

Gràcies !

La gran Espanya democràtica ¿?

Ahir va venir en Pepe Rubianes a Barberà. La veritat és que la nit d’ahir i el passeig que he fet avui per l’entorn del riu m’han fet ordenar les idees i revifar les ganes d’escriure.
El tema que ens ocupa avui és un petit tractat sobre una de les paraules més maques però, a la vegada, més fraudulentes de tot el món. Sí, em refereixo a la paraula “democràcia”.
A mi, em van ensenyar quan feia llatí i grec a l’escola, que la paraula “democràcia” provenia dels vocables grecs “demos” “Kratós”, que signifiquen “El poder del poble”. Quan vaig començar a estudiar geografia, filosofia, història... em van ensenyar que la democràcia és un règim polític en el qual les decisions es prenen en unes càmeres on hi ha representants escollits pel poble. També em van ensenyar que la democràcia es fonamentava en els drets universals (entre ells la llibertat d’expressió i la llibertat d’acció-creença) i de la separació de poders (legislatiu, executiu i judicial). Que maca era l’escola oi ? On tot era perfecte i el mal ni el dolor existien...
Ara, de gran (tampoc gaire) me n’adono que l’estat espanyol no és un estat democràtic. Per començar, el poder no el té el poble. Si realment el tinguéssim, no es repartirien el pastís entre quatre. Us poso un exemple: ahir la nit, va venir al Teatre Municipal la Cooperativa en Rubianes amb el seu espectacle “Rubianes Solamente”. Com podeu imaginar, per una cosa bona que ve al poble (i a més, en castellà !), la gent va fer un esforç i totes les localitats van quedar exhaurides a principis de setmana. Avui, tornen a estar exhaurides. Quina va ser la meva sorpresa quan, ahir a la nit, vaig amb uns amics i el meu germà al teatre i tots tenim les localitats separades. Clar !, no hi ha lloc, és en Rubianes !!. Però no és que no hi hagi lloc perquè sigui en Rubianes... no !. Hi havia tota la plana major socialista amb totes les entrades contigües. La senyora Ana del Frago, l’alcaldessa, i tots els regidors, la cúpula del PSC local, les JSC i la seva cúpula... Penós. I la gent que no té càrrec i volia anar al teatre ? No hi va poder anar perquè un càrrec important li va fotre la butaca. És això el que entenem per “el poder del poble” ? Jo, no.
Anem al següent punt: La llibertat d’expressió. Aquest ja fa esgarrifar. Resulta que l’estat espanyol és tant democràtic que ha fotut tota la cúpula de Batasuna a la presó. Per què ? Per apologia del terrorisme !! Va home, explica-me’n un altre, d’acudit. És això la llibertat d’expressió ? Els que no pensin com jo, m’invento una xorrada de delicte i els foto a la garjola. Uiiii que democràtic ! També es demostra moltíssima democràcia quan un jove exerceix el seu dret de llibertat d’expressió cremant una persona que té més drets que jo i cobra sense fotre ni l’ou pel simple fet d’haver nascut d’un rei !. A mi, a les classes d’història, filosofia, història de la filosofia i sociologia, em van ensenyar que el règim social el qual es regia per un rei exigia un vassallatge i una sèrie d’impostos que s’havien de pagar al senyor feudal per protecció. El rei ens protegeix ? de què ? de qui ? Estem a l’època medieval ? Serà que la resta d’espanya sí que ho està... posats ja en el cas de les cremes de fotos, enllacem amb l’últim punt de l’ordre del dia.
La fiscalia processa a un jove perquè exerceix el dret de llibertat d’expressió i lliure creença. I a on el processa ? A l’audiència nacional. I ara, digueu-me, qui escull els membres de l’AN ? Síííííííííí´!!! Els partits polítics que també controlen el Congrés i el Senat !! A què és divertit ? O sigui, que un partit dels grans (exemple, PSOE) proposa una llei. Com té majoria absoluta al congrés i al senat, prospera. Llavors, el PP s’emprenya i el denuncia. Cap problema ! Els jutges també són amigotes ! I després se’n van tots de canyes i tapes !! Visca la democràcia !!!
Després de exposar-vos els meus motius, m’encantaria transcriure una frase que el Rubianes va dir ahir la nit sobre l’espanya democràtica i la llibertat d’expressió- Va dir “Parece mentira que a mi me puedan caer 30 años por cagar-me en los putos fachas mientras que ellos cada día insultan a Catalunya y nadie les dice nada”. Davant d’aquestes paraules, tot el teatre es va posar a aplaudir, jo entre ells.

Quan la gent s'avorreix, es torna dictadora ?

Ja tocava no ? Doncs sí, ara ja feia força temps que no compartia amb el meu Fidel públic les meves inquietuds.
Abans de començar a comentar el tema que ens ocupa avui, deixeu-me fer cinc cèntims del què ha estat la meva vida des del 28 d’agost.
El dia 30 vaig anar a nomenaments (els del teatrillo) i, després de vuit hores !, vaig aconseguir una compactada (dues mitges jornades juntes) a un CEIP de Barberà que està força a prop de casa. Per si el voleu mirar, aquest és el meu nou cole www.xtec.cat/ceipcanserra. Per qüestions internes del centre entro a bastants cursos (estic a primer, segon, tercer i quart) però així és més divertida la meva feina.
Paral·lelament, el mateix dia per la nit, vàrem tornar a la feina tots els de la local. S’acostaven els nous plens i tocava cmençar ja. Quan quan comença el curs escolar, també comença el polític. Ara, després d’actualitzar el bloc, m’hi posaré amb el web de la local.

Pensava jo aquests dies, amb lo burros que són fora de les fronteres de la Nació Catalana. Això ho dic perquè és graciós que els senyors “reis” (no els mags eh !, que aquests només jalen de gorra una vegada a l’any !!) tinguin la barra de presentar-se aquí a Catalunya, tal i com estan els fums, amb tota la gent crispada... i posar bona cara ? Encara no han descobert que a Catalunya no són benvinguts ?. Però el que em fa més gràcia és que un títere impresentable es dediqui a processar joves que expressen la seva opinió.
Perquè sí, senyors del PP i C’s, la llibertat d’expressió és això: poder fer o dir qualsevol cosa en la que no estem d’acord. Oi que quan en Carod va a Madrid li diuen “fill de puta” i altres coses ? Qui processa llavors aquells madrilenys ? Ningú, perquè tenen dret a “expressar-se”, no ? Doncs perquè un català no pot cremar una foto d’un tio que viu de gorra sense fotre res i té els ous de venir a restregar-nos-ho per la cara ?. A més, senyor jutge i senyor fiscal... tal i com va aquest país, no creuen que han de dedicar els seus esforços a alguna cosa més productiva com ara a processar els fraus ? Per favor !, si us avorriu, compreu-vos un Furby o un tamagotchi !.
No sé si se n’han adonat (ho dubto) però el que han fet és la reacció inversa. Cada dia es cremen a l’estat català fotos del rei. I dubto que l’audiència tingui tantes sales i tanta poca feina com per processar a tota aquesta gent. I us dic una cosa, lectors, si volen que em processin, però si vinguéssin a Barberà, jo també en cremaria.
PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ, LA INDEPENDÈNCIA I LA SUBLEVACIÓ

Debat sobre l’estat de la nació mundial: sessió de control

Aquests dies són dies d’incertesa política, social, medi ambiental i tot el que se us pugui ocórrer. Aquest món se’n va a la merda i nosaltres només fem que podrir-lo més. Curiós comportament el de l’humà…

En primer lloc, comencem a fer la primera esmena a Grècia. Dins de les meves aficions hi ha la història clàssica (i les ciències que la componen com ara la geografia, mitologia...).
En aquest país, Hefest, déu del foc, ha començat a tocar els nassos als vilatans en forma de malparits malalts que es dediquen a crear focus d’incendis per diversió (prefereixo jugar al Trivial, què vols que t’hi digui...). Però el més graciós no està en l’incendi en sí, ja que cada estiu es crema el sud d’Europa, desgraciadament. Allò que fa gràcia resideix en dues grans accions “polítiques”:
- El foc ha arrasat la tira d’hectàrees d’arbres, la tira de béns humans, s’ha endut per davant a uns seixanta morts, hi ha gent que ho ha perdut tot, el foc s’ha acostat al patrimoni de la humanitat de les runes d’Olimpia, ciutat on es van “fundar” els jocs olímpics. I què fa el govern grec ? Res. Després de no sé quan temps, quan el foc ja ha cremat de tot, els veïns estan lluitant contra el foc al mateix davant de casa seva amb les mànegues del jardí i, el més important, s’estan a punt de cremar unes runes que aporten al país la tira de pasta en turisme, llavors demana ajuda internacional. Penós.
- Després de totes les desgràcies ecològiques, humanes, materials... es decideix que es juga el partit que havia de jugar el Sevilla. Total, el futbol també aporta peles al país, no ?. Però llavors, quan un dels jugadors del Sevilla es mor (en Puerta) la UEFA decideix anular el partit per respecte al jugador.
Perfecte. I el desastre ecològic ? I les morts gregues ? Que se’n vagin a prendre pel cul ? Em sembla una falta de respecte una mica greu. Però ja m’hi tenen acostumat.

La segona esmena a la totalitat va per la República federada de Rússia. En aquest cas també hi ha una sèrie de coses que oloren a podrit. Com sempre, totes polítiques.
Ara, el senyor fiscal general (un panoli com un altre) se li acut remenar la merda sobre l’assassinat de la periodista russa, crítica amb el govern de Putin, que va aparèixer amb un tret al cap. Senyor, de debò cal obrir sumari ? Jo és que ja tinc molt clar qui va ser...
Cal que li recordi les morts que hi ha hagut des de que aquest ex-agent de la KGB està al govern ? Comencem...
- El científic que va dissenyar el Kursk => Va aparèixer a quadradets (desquartitzat) en un bosc a les afores de Moscou.
- La periodista aquesta, pobra dona, va aparèixer en el seu domicili amb un tret al cap.
- L’ex-espia que es va refugiar a Londres => enverinat al propi hospital.
- Fa uns dies que un espia s’ha trobat mort.
No comença a olorar a merda ja ? Visca la llibertat d’expressió !

La tercera esmena a la totalitat va per... Estats Units d’Amèrica !
I és que aquesta ja és de úlcera !. Ara, després que en Karl, el màxim assessor d’en Bush dimitís, també li dimiteix al fiscal general.
No serà que la merda de guerra d’Irak ja no ven ? Que comencen a haver-hi discrepàncies internes en el govern d’en senyor Bush sobre “les armes de destrucció massives” ?. A més a més, el tio aquest, segons he llegit, està involucrat en un cas d’escolta ciutadana.
Si els yankees pensessin una miqueta, jo li feia a aquest govern una moció de censura, fent que el Senat (majoritàriament demòcrata) el bombés. I a prendre pel sac.

La quarta esmena, va per França. M’ha fet molta gràcia que avui compareixes el senyor president Sarkozy. Aquest senyor tan... difícil de mirar que tothom aprecia tant per com és. Aquest senyor ha dit clarament que la política d’immigració de l’estat espanyol és una porqueria i que França està com està perquè aquí no sabem fer res bé. Per començar, jo no em sento espanyol, però no m’agrada que em toquin la pera. És curiós que faci aquesta valoració un tio que ve d’un país on, per culpa d’una regulació massiva d’immigrants, l’any passat cremessin la meitat dels carrers, cotxes... del sud i de part de tota França, un país que per culpa dels altercats va haver d’imposar el toc de queda. Molt bé tio ! No et preocupis que a partir d’ara aprendrem de tu !! xD

Però la meva cinquena esmena i més important, avui va per.... En ZP !! El tio més llest del món. I és que jo de gran, vull tenir la visió política que tens tu !.
Comença la peazo legislatura prometent de tot i amb majoria absoluta. Tothom l’aclamava, era l’ídol de les masses, el tio que havia d’encapçalar la gran revolució espanyola...
Després de trair a tots els seus votants i donar pel cul a totes les “juntas federales” dient amb qui sí i amb qui no havien de pactar, arriba el mes d’agost de l’any 2007.
Llavors, de cara a les generals del març (sempre de cara a les generals !) veta el pacte amb nacionalistes radicals a Nafarroa => en un intent clar d’arreplegar vots del sector fatxa del PSOE (ja sabeu, el Bono i companyia...)
Però llavors ve quan la caga: On està la senyora Magdalena Álvarez ? Ocupant el seu seient al Ministeri. No s’havia de cesar ? Ho han demanat tots els partits en bloc. Tio, perds vots...
Però llavors és quan fa la jugada magistral: Es nega a comparèixer davant del Congrés. Clar que sí ! Això és un president democràtic !. Tan a prop de les generals i tens a Nafarroa i a tots els nacionalistes de l’estat emprenyats. Tens als catalans fins als ous pel tema de les infraestructures, als bascos que no et poden ni veure pel tema d’ETA i ara a tots als qui creuen en el sistema bicameral espanyol que no et tornaran a votar ! Que llest que ets !. Jo de gran, vull ser ZP

Felicitats Cristina !!

Després de la primera jornada de lliga en la que el barça ha fet un joc patètic amb el que tots els mitjans de comunicació pro-madridistes s’estan posant les botes... Escric aquest bloc, seguint amb la dèria que m’ha agafat ara de donar-li un caire personal.

Avui vull escriure a una gran persona a la que vull felicitar molt personalment des del meu humil bloc (ja ho vaig fer en persona amb un tros de sopar !): a la Cristina, la mestra de música FUNCIONÀRIA més divertida de tot el sistema públic !! Felicitats Cris, per haver aprovat les opos !!

La Cristina i jo ens vam conèixer un matí incert a la facultat. Tots dos anàvem a una reunió de delegats a la sala de juntes de la Facultat, amb la vicedegana d’estudiants, l’Àngels Campà. Tots dos anàvem acompanyats pels nostres “subde” respectivament: un molt bon amic d’ella i una molt bona amiga meva. Anàvem per especialitats diferents (Infantil i Musical) però ens vem seure junts. Els nostres dos amics van començar a coquetejar enviant notetes (en una reunió amb la vicedegana ?? Sí !!), i així vam començar a riure i a establir amistat. Això passava pels volts de l’abril del 2006.
Aquell any vam acabar tots dos la carrera, no vem tornar a parlar més.

Al cap de tres o quatre mesos de que em destinessin a Can Llobet, la mitja jornada de música se’n va anar. Al mateix dia, el Departament ens en va enviar una nova... i a que no sabeu qui era ?? Sí, la Cristina !!
Des d’aquell dia vem estar sempre fent conya, rient...

Com a grans moments, mentre escric aquest bloc, recordo els següents:
- Un dia, estava jo a la classe, a les tres de la tarda, quan un dels seus alumnes de quart em pica a la porta i em diu... “diu la Cristina que vagis a buscar al Marc que està al pati i no vol entrar”. Cal dir que jo li havia ofert la meva ajuda prèviament. Aquell dia vàrem riure de valent perquè al final, després de punxar-lo fins al final, no es va quedar amb cap dels dos ! xD
- Un altre dia, em va venir un dels meus nens a buscar-me a la classe perquè la Cristina m’havia d’ensenyar una cosa. Jo ja estava pensant que s’havien portat fatal i anava amb intenció de fotre bronca. Quan vaig entrar, però, els meus nens estaven escenificant una dansa, fent de pobres i de rics. Genial !! També vàrem riure moltíssim...
- Recordo un altre dia, que els hi va dir als meus nens que estava afònica perquè ells la feien cridar. Vem dedicar el tema a tutoria a parlar de que la Cris agafaria la baixa perquè tenia afonia i no podia cantar. De sobte, un dels meus nens es va aixecar mig plorant i va dir... “que no marxi, que ens portarem bé, perquè està afònica perquè nosaltres la fem cridar”. Que maco ! Aquell mateix dia, la vaig trucar per explicar-li.
- O quan un nen de quart li va dir... “Te voy a agregar a mi messenger en el apartado de “novias” porqué seguro que tu messenger es cristiabuena@hotmail.com”... També vàrem riure de valent.

Però no només vàrem riure amb les anècdotes dels nens... I és que la Crist é molta mala sort amb les seves substitutes...
- La primera que va venir, quan l’afonia, també es va quedar afònica. Però aquesta als meus nens els hi va ser igual.
- La segona, però, el primer dia va arribar tard. Quan li van anar a tocar la cresta, la tia va dir “ja procuraré demà agafar el tren d’abans...”. Aquesta és la mateixa que els meus nens em van demanar parlar-ne a tutoria perquè quan s’emprenyava i no li feien cas, els hi parlava en castellà. Tot un tros de mestra !!. També els hi deia als nens de quart que quan estaven pel terra (quina autoritat eh !?) “eran como perros” amb lo qual els tenia a tots tremendament indignats. Quan la Cris es va reincorporar, se la va trobar a la classe. Li va preguntar “Què fas aquí si avui em reincorporo ?” Genial ! xD

També Cris t’he de dir que si no aprovaves aquest any m’anava a queixar al tribunal... Portaves tot l’any estudiant d’una manera compulsiva i malaltissa. Ens havies dit a vegades que no podies sortir perquè aquell dia et tocava estudiar dos temes ! Fatal...

Ara, estàs destinada de provisional a Sant Cugat i jo no sé on estaré, però si una cosa tinc clara és que ens hem de continuar veient per explicar-nos tot el que ens passa en la nostra vida laboral i, qui sap, potser algun dia tornem a coincidir en alguna escola de Catalunya !.

Harry Potter and the Deathly Hallows

Moltes coses diferents han pasta aquests dies: els meus pares i la meva germana han tornat de vacances, cosa que fa que la casa es torni més petita i m’hagi de refugiar a la meva habitació; he fet una neteja profunda de l’ordinador amb els links...; també he fet un canvi important de mentalitat a la meva vida. Ara només queda fer una bona neteja en el messenger (els que ja em coneixen saben perquè) per garantir la meva correcta salut mental.
Arrel de tots aquests canvis, m’ha passat pel cap que li podia donar a aquest bloc un tractament més... personal. No deixar les queixes únicament per política i feina, a la vida hi ha més coses.
Per això, m’agradaria moltíssim dedicar aquest bloc al gran llibre que m’acabo de llegir ara farà tot just un parell de dies: “Harry Potter and the Deathly Hallows”.

La meva peripècia amb en Harry, va començar un estiu de l’any 99, quan jo comptava amb 14 anyets. Aquell estiu, el vem passar tots cinc junts en un resort de la vall de Boí – Taüll. Ma mare, sempre tant insistent, ens havia aconseguit llibres per tots per llegir durant l’estiu. El meu, un llibre desconegut que li havia cridat l’atenció es deia “Harry Potter y la piedra filosofal" – El primer el tinc en castellà i el setè, de moment, en anglès: sé llegir en llengües estrangeres !! -. Aquest llibre em va enganxar força, era un llibre amè i interessant, ple de idealismes fantàstics típics de la literatura juvenil. A més, era un llibre curtet i... què coi ! Jo m’ho trago tot en la lectura (excepte novel·les roses...). Aquell estiu va acabar i el llibre va passar a engruixir les meves estanteries llavors buides. Els anys van passar i de sobte, per tot el món, es va extendre la febre “Potter” i tothom en parlava. Va sortir la primera pel·li que, de casualitat, van regalar a la meva germana en un aniversari, però jo no li vaig fer gaire cas. Quan jo comptava amb uns disset anys, aproximadament, la febre Potter va començar a ser poderosa i em va començar a atraure... Els reis següents, a ca els avis em van caure el segon i el tercer llibre de la saga. Aquell estiu, vam anar amb els col·legues del cole a veure la segona pel·li que, posteriorment, vaig comprar.

I així vaig anar recopilant els set llibres: uns, regalats; altres, comprats el mateix dia de l’estrena. Això sí, sempre en català. Excepte l’últim que encara no ha sortit. Amb les pel·lícules, igual: totes al cine i en original a casa. Però, paral·lelament, a la carrera i als diferents centres on treballo, sempre m’hi trobo algun freak com jo seguidor de la saga. És interessant.

Fora de les meves manies o del que la gent hi veu, m’agradaria dir-vos perquè considero que la saga Potter ens hauria de fer pensar a tots.
Per començar, la saga no és per nens (igual que els Simpsons). Harry Potter pertany a un tipus de literatura que s’anomena Fantàstica. Tota la literatura d’aquest gènere es basa en uns trets característics que la defineixen:

- Tots passen en un pla que no és el que nosaltres coneixem: En el cas d’en Potter, el pla és el món màgic i tot el que l’envolta. Curiosament, però, el món màgic és paral·lel i, a la seva manera, complementari al món no-màgic o, com l’autora l’anomena, món muggle. En altres casos d’aquesta literatura, però, no existeixen altres mons, com és el cas de la coneguda saga “El senyor dels anells” on només hi ha un món, el fantàstic.

- Sempre hi ha una guerra. Aquesta guerra sempre, sempre, dels sempres, és una guerra dualista i filosòfica. Enfronta les tropes del bé contra les del mal i al contrari. Aquest tipus de guerra filosòfiques sempre fan plantejar-se al lector diversos finals possibles i les conseqüències d’aquests. No sempre guanya el bé en aquestes obres.

- Sempre hi ha un escollit i un objecte màgic que l’ajudarà a acabar amb el dolent. Casualment, les guerres sempre estan encapçalades per uns escollits i una sèrie de persones que li donen suport.

Etc... Algunes d’aquestes coses ja fan que el llibre sigui massa complexa d’entendre per un nen o per una nena.
A més, sota el meu punt de vista, la saga Potter és una crítica molt dura en dos plans:
- En el pla sociològic, es defensa una supremacia i una intolerància cap a altres races més... limitades. En el món màgic, no hi poden entrar els “muggles” que són éssers de capacitat inferior perquè no tenen el do de fer màgia. Són pitjor que altres criatures màgiques com ara els trolls... que, com a mínim són útils màgicament parlant. A més, amb el nou règim instaurat en l’últim llibre, el racisme s’exten al món màgic mateix. Es persegueix als nascuts de muggles encara que siguin mags o bruixes perquè no tenen la sang pura. Són el que s’anomenen els Mud-blood o Sang de fang. També es persegueix als que tenen un dels dos pregenitors muggles pel mateix motiu. Això fomenta una classe de racisme on només les famílies de Pure-blood o Sang Pura poden accedir als llocs de funcionariat màgics: A la Conselleria de Màgia o poden ser educats a l’escola Hogwarts de màgia i bruixeria.

- En el pla polític, en aquest llibre es veu clarament la crítica ideològica. El dolent molt dolent conegut com a Dark Lord controla la Conselleria de Màgia, el banc i l’escola on s’eduquen els nous mags i bruixes.
Per ordre seva, la Conselleria comença a perseguir els de raça inferior mentre que ell... bueno, el seu pare era muggle i ningú el detén... Es basa en un petit exèrcit de sangs pures, seleccionats entre les famílies més castes i pures de tota la comunitat màgica, anomenats Death Eaters o Cavallers de la mort. Aquests es dediquen a torturar, matar... Són uns racistes asquerosos dels grans... Juntament amb aquest exèrcit d’elitistes, intenten purgar la terra de criatures inferiors (entre ells els humans).
- Però també hi podem llegir una crítica filosòfica. La pregunta, quan un acaba la saga o mentres l’està llegint és... La finalitat, justifica els mitjans ?

Senyors i senyores... A l’any ’39, europa va començar una guerra amb el mateix pretext: una raça superior que havia de dominar – exterminar altres races inferiors i no seleccionades biològicament.
Fora de quatre moviments de vareta i tres paraules en llatí, Harry Potter no es pas una saga per nens en cap dels aspectes i, us animo a tots a llegir-la, veureu que és força entretinguda.

Avui, és personal !

Mitjans d’agost, el calor no apreta, però la gent manca en un messenger buit. De tant en tant, gent nova entra i gent nova se’n va. Així és l’agost: vacances variables segons les quinzenes.

Avui no penso fer cap esment a l’actualitat política on, durant tot el mes, hi ha hagut força moviment. Després de sessions de control, comissions permanents al Parlament, al congrés, al senat... i tantes floretes que van de munt a avall, només vull destacar la poca classe política de la Ministra de Foment que, senzillament, em va caure fatal. Si voleu morralla, sempre hi ha el 3/24 que retransmet totes les mentides que diuen uns i altres (excepte esquerra, clar).

M’agradaria destacar en el post d’avui i, després d’haver passat la meva “ràbia” interna amb les adjudicacions, el què ha anat arribant als meus oïdes tots aquests dies.
Aquest any, com a mesura excepcional per la sisena hora, el Departament d’Educació ha fet dues classes d’adjudicacions per als mestres.
Bé, comencem des del principi. Ja que sóc mestre i em guanyo així la vida, expliquem-ho bé. Hi ha vàries classes de magisteri. El que entre nosaltres anomenem les “especialitats” que són: Educació Infantil (INF, amb docència específica del 0 a 6 anys); Educació Especial (EES que treballen amb infants amb Necessitats Educatives Especials (NEE)); Llengúes estrangeres (PAN I PFR que donen l’anglès i, si s’escau, el francès); Educació Física (PEF encarregats de l’educació física); i l’Educació Musical (PMU docents de música). Després, hi ha els anomenats “generalistes” , arrel d’una història molt llarga...) que són els de Primària (PRI, amb docència dels 6 als 12 anys).
El Departament, ha introduït només la sisena hora a primària, augmentant moltíssim les plantilles d’aquesta especialitat.
Quan un curs acaba, el Departament fa omplir a tothom que vulgui una llista de 30 llocs, municipis, escoles... on li agradaria cobrir una vacant per l’any que ve, ordenats. El número més baix és el que escull primer i així fins que s’acaben les places. El número d’ordre, canvia cada any segons el temps de servei.
Així és com funcionava fins ara. Aquest any, com el Departament ha vist que l’havia cagat en molts aspectes, ha introduït una “millora”: podies ser adjudicat en dues modalitats: fase preferent o fase general.
La fase preferent era per aquells interins – substituts que només opten per la seva especialitat, mentre que l’altre modalitat és pel personal que opten per dues especialitats.
Però no correm... un especialista és especialista i generalista. Això vol dir que jo, mestre d’infantil, puc exercir la docència des dels 0 anys fins als 14 més o menys (podem estar al primer cicle d’ESO). I així els altres especialistes.
Els que tenim números alts, només tenim opció de cobrir una vacant amb la doble especialitat perquè... on hi ha el buit de places per la sisena ? exacte !, a primària.
Però alguna cosa no ha sortit com esperàvem... i és que el Departament ha donat als generalistes l’estatus d’especialistes fent que tots els de primària (inclòs els que tenien un número més alt que el meu) tinguessin vacant.
La majoria d’especialistes ens hem quedat al carrer sense res, i el que és pitjor: el Departament torna a fer una política discriminatòria... Algú s’ha anat a queixar, i la resposta del funcionari en qüestió va ser la següent: “ - no, és que l’ordinador s’ha equivocat - “. Perfecte, ho reconeixen. Llavors, li van preguntar què farien per solucionar el desgavell. La resposta va ser... “ - res, ara ja està fet - ”. I així va l’educació en aquest país...
Total, que m’he quedat al carrer per un error informàtic i m’he d’aguantar... Maragall, tio, dimiteix ja si us plau !!

Decepció al quadrat

Com ja ve sent costum en el meu tros de bloc, i ja que no he marxat de vacances enlloc, vaig a queixar-me una mica en dues “modalitats” la personal i la política.

M’ha estat fent molta gràcia aquests dies les notícies que ens arriben des de Navarra o, amb el seu nom “no-esclavitzat” Nafarroa. Resulta que Nafarroa tenia la gran oportunitat d’or d’editar un tripartit similar al d’aquí a Catalunya, amb el PSN (els socialistes navarresos), Nafarroa Bai (els nacionalistes) i Izquierda Unida (es neocomunistes). Anava a ser el gran pacte de l’any, arravatar Nafarroa al PP, que ja toacava, portaven molt temps negociant, tirant-se floretes al congrés, al Parlament navarrès, taules de negociació des de feia uns dos mesos, notícies per aquí, per allà, caretes somrients... tot perfecte. Inclòs, els portaveus dels tres partits implicats, donaven llum verda al pacte amb el suport de la directiva Nacional del seu partit. Què va passar ? Que els “federalistes” la van cagar.
Resulta que el PSN va a donar llum verda al pacte, però des de Madrid li toquen la cresta. – EH !, provincians, que “l’executiva federal” ha de donar el vist-i-plau – Li diuen. Home, penso jo que si l’executiva és “federal” hauran de donar llum verda al que cregui l’executiva “nacional” de Nafarroa. A mi, al cole em van ensenyar (i així ho vaig posar a la selectivitat treient un 8 a Geografia) que el model “federal” és el que dóna total autonomia a les parts federades amb una política comú que afecta a tots.
Per tant, i llegint entre línies, el PSN no podia pactar amb Nafarroa Bai, està clar. Per què ? Com pactarà el Partit Socialista amb uns “independentistes radicals i segregadors” a menys de mig any de les generals ?. El model federeal ha funcionat: no pots fer això perquè el Grup Parlamentari queda tocat i, per tant, la presidència de l’estat perilla.
Realment, patètic.

En el meu pla personal, la cosa també va per aquí: la decepció. Divendres 3 d’agost, el Departament d’Educació va publicar la llista dels seu interins. Jo no hi sóc.
Un interí, és una persona que cobreix una vacant (una plaça que no està coberta per un funcionari de carrera) i que, per tant, té un nomenament des de l’1 de setembre fins al 31 d’Agost, cobrant aquests mesos.
I ara què, us preguntareu ?. Sol haver-hi sempre algunes places que no han quedat cobertes o, el que se’n diu, les mitges jornades. Quan un funcionari – interí decideix agafar una mitja jornada, es nomena a un substitut per cobrir el reste d’hores. Quan un centre té dues mitges, té l’opció de compactar-les. Quan es compacten, es nomena un sol substitut que, a la pràctica, treballa com una jornada sencera. Aquestes places sense cobrir, surten al que se’n diu “nomenaments”. El Dpt. convoca als substituts i els dóna una llista amb la modalitat (mitja, compactada, maternitat, malaltia, casament...), el centre, la població... i crida als substituts per un número d’ordre que dóna el mateix Dpt. Quan les places s’acaben, es tanca la “subhasta”. Si tens plaça, has d’anar al centre amb la credencial (un paper on posa per qui vas, en quina especialitat...; després, quan el nomenament s’acaba => el titular es reincorpora, has de tornar el paper al Dpt.). Si no, cada dimarts i dijous el Dpt. convoca, amb el mateix procediment, nomenaments públics. Un substitut, per contra, té el nomenament temporal i sempre està subjecte a la decisió del titular: si el titular es reincorpora, el substitut salta. Si s’aconseguís estar al mateix centre en una substitució “prorrogada” (el que he fet jo aquest any), el nomenament sempre finalitza el 31 de Juny. No obstant, i gràcies als sindicats, si un porta 6 mesos treballats pel Dpt, cada estiu surt una llista amb els nomenaments prorrogats durant el mes de juliol, amb la corresponent nòmina.
I així és la vida. Així que ara queda esperar als nomenaments del “teatrillo” els de final d’agost, que es fan en un IES que té teatre.

Canvis

Dues notícies més han assolat la meva vida durant la última setmana, una vegada més en la dualitat política – personal.

La desgràcia ha assolat Catalunya amb el nou canvi de presidència del Partit Popular a terres catalanes. I és que fins ara, teníem un president “moderat” que sortia bastant de la línia de la extrema dreta que últimament el PP està mostrant. Josep Piqué ens ha deixat forçat per la direcció “estatal” del partit que el volien fora fa anys i panys. La última excusa: una comissió que “controlés” el PPC. Perquè aquesta comissió ? Doncs perquè en Piqué era, com ja hem dit, força moderat: parlava català i “defensava” a la seva manera els interessos de Catalunya. Això, l’executiva central no ho podia suportar. La mesura aplicada per callar la boca a aquest senyor era forçar una dimissió, i així ho han fet. No comentaré l’ascens del senyor Daniel Sirera perquè no l’he seguit. Sé que era portaveu del PPC al Parlament de Catalunya des de fa unes quantes legislatures. Només cal destacar del successor d’en Josep, en “Dani”, que només ser nomenat va dir “Hem d’enterrar la política catalanista del PPC” i això ja fa tremolar.

En el pla personal, cal dir que... HE SUSPÈS LES OPOSICIONS. Jejejeje. Però això s’ha d’explicar perquè no pot ser que em preguin per tonto...
Resulta que el gran engany del Departament és que estan sortint moltes places i aquest és el gran any per aprovar. Això ho heu sentit tots, segur. Com sempre, hi ha trampa. La trampa està en una coseta que se’n diuen “mèrits” i per això no vaig moure ni un dit per aprovar. Què són això dels mèrits ?? Molt senzill, anem a repassar què és una oposició:
Les anomenades oposicions als cossos de mestres, no són oposicions, són “concurs-fase” d’oposició. I aquí està la trampa. La oposició té dues parts:

- La primera part, és l’anomenada “fase” d’oposició. Aquesta consisteix en dues parts també: el desenvolupament d’un tema dels vint-i-cinc publicats al DOGC escrit (prova A) i la posterior lectura d’aquest davant del tribunal; i la “defensa” o explicació del treball que, a la seva vegada, també es desglossa en dues parts: la contextualització del centre (prova B.1) i l’explicació d’una de les nou Unitats Didàctiques entregades el primer dia al tribunal (B.2). D’aquesta primera fase en surt una nota de totes les parts (de les 3 parts). Si la nota és inferior al 5 (el meu cas), ja pots anar-te’n de vacances que has suspès. Si és superior, passes a la següent fase (com a operación triunfo).

- La següent fase rep el nom de “concurs”. I aquí està la trampa. En aquesta fase, l’opositor ha de presentar els mèrits. Els mèrits són tots aquells documents que acrediten la formació permanent, els anys d’experiència, els càrrecs... tot allò que demostri que l’aspirant ha estat fent durant aquests anys. D’aquesta part també se n’extreu una nota basada en un barem del Departament, que se suma a l’altre.
Quan l’aspirant té aquestes dues notes juntes, s’ordena una llista a tota Catalunya amb la posició de cada un dels aspirants que ha superat la fase d’oposició. Llavors, en funció del nombre de places ofertades pel Departament, es talla per un lloc o per un altre. És a dir, si Educació Infantil té una oferta de 1000 places, només se seleccionen els 1000 primers.

Per tant, jo no vaig estudiar. Perquè ? perquè jo no tinc ni un mèrit. Aquí està la desgràcia. Conec molta gent que ha aprovat les oposicions amb bona nota (més de 8) i s’han quedat al carrer perquè els interins de fa molt temps els hi ha passat per davant amb els mèrits. La veritat és que aquest sistema d’accés és força injust, però és el que hi ha. Per tant, aquest any, suspendre les opos era el que ens tocava als “ninyatos” que acabem de sortir.

Una de cada...

Com aquest bloc és personal i polític, avui, desgraciadament, el dedicaré a ambdós aspectes.

En el pla personal, una mala notícia ha assolat el dia d’avui. Aquest matí, al arribar al casal, la Carme “la jefa” ens ha dit que hauria de marxar abans de la piscina perquè havia d’anar a un enterrament en representació de l’AMPA de l’escola. Jo havia estat l’any passat en aquella escola i m’han agafat tots els mals al sentir això. Automàticament, la pregunta fatal ha sortit de la meva gola sense que jo en tingués control: - Qui s’ha mort ? -. La Carme, m’ha contestat dient que ahir la nit es va morir un nen de 4t de primària malalt de leucèmia. Jo, no coneixia personalment a l’infant, però m’ha semblat una notícia monstruosa. El pobre nen, no ha pogut gaudir res de la vida. Perquè us feu una idea, a 4t es tenen entre 8 i 9 anys. Una criatura.
Des del meu humil bloc, m’agradaria desitjar a la família del nen molta força en aquests penosos moments i transmetre’ls-hi el meu condol.

En el pla polític, cal destacar la pèssima intervenció del conseller Maragall al parlament durant la sessió de control.
He arribat a casa després de dinar fora i estava força cansat. M’he posat a veure la tele per descansar una estona sense dormir i, casualitats de la vida, al canal 3/24 tenien posada la sessió en directe del Palau del Parlament durant la sessió de control. Després d’hores preguntant tonterietes i fent demagògia ha vingut l’actuació (bé, perdó, les actuacions) estrella: l’Ernest Benach ha donat la paraula al grup parlamentari mixt, concretament al senyor diputat (es mereix un respecte per l’escó en el que seu i ja està) Antonio Robles. El senyor aquest (per dir-li d’alguna manera) s’ha aixecat i ha anat al púlpit. Ha tret uns papers i ha començat la seva interpel·lació al Departament d’Educació sobre el Trastorn de Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH). Però és que... HO HA FET EN CASTELLÀ !! Sabeu el mal que m’ha fet escoltar un tros de lluç (ja sabia jo que no acabaria el bloc amb respecte...) al Parlament de Catalunya parlant en castellà ? Penós. Ha fet un discurs demagògicament patètic sobre les mancances del Dpt. en aquesta matèria.
Acte seguit, en el torn de rèplica s’ha aixecat el titular del Departament, l’Ernest Maragall. Ha fet una “introducció” que no tenia res a veure amb el tema i ha tret les xifres del Dpt. en relació al nombre de places que havien augmentat i les places que han sortit a oposicions... sense que això tampoc tingués res a veure amb la interpel·lació. Realment... jo ja ho deia: no es pot posar al capdamunt d’un Departament algú que no sap de què parla ni de què va la seva feina. Però clar, és el PSOE (no m’he equivocat, el PSC és un engany) i ja ens té acostumats als seus moviments polítics “d’amiguetes”. I una vegada més, també dic: Així va l’educació en aquest país amb ineptes com aquests manant...

Una altra vegada ??

Després de dos dies intensos, el divendres sopar i gresca; i el dissabte tot el dia a les comarques gironines, trobo un petit raconet per escriure quatre ratlles.
El tema d’avui el volia dedicar als moviments d’escacs que representa la política. I és que sembla que alguns grups polítics juguin a una espècie de “risk” o de joc de rol amb els càrrecs públics. De qui estic parlant ? Òbviament, ho heu entès: el gran PSOE (gran perquè hi ha tanta gent que en una legislatura s’han canviat casi totes les carteres).
Anem a repassar la cronologia d’aquesta legislatura...
- Any 2004, per raons evidents, el PSOE aconsegueix el govern de l’estat tot col·locant als seus ministres a totes les carteres. S’inicia el que havia de ser la gran remodelació política on hi hauria llibertat per a tots (recordeu les paraules “Aprovaré el estatuto que aprueve el Parlament”) i moltes promeses que no s’han complert. Ha deixat bastant que desitjar...
- 07-04-2006: 1a remodelació del govern: Els canvis es troben a: Defensa: surt José Bono i entra José Antonio Alonso, també per raons evidents...; Interior: Alfredo Pérez Rubalcaba, que substitueix a José Antonio Alonso; i Eduació: Mercedes Cabrera substitueix a la poc “professional” de la ministra Maria Jesus San Segundo. Un canvi de govern que el va deixar igual d’inepte, però amb un fatxa menys.
- 21-06-2006: 2a remodelació del govern: José Montilla queda fora de la seva cartera de ministre d’Indústria per encapçalar les llistes socialistes al Parlament de Catalunya l’u de novembre. És substituït per Joan Clos, alcalde de Barcelona que, a la mateixa vegada, és substituït per Jordi Hereu.
- 07-02-2007: tercera remodelació del govern: el ministre de justícia Juan Fernando López de Aguilar és enviat com a cap de llista de les llistes socialistes a les Illes Canàries, en el seu lloc es nombra al fiscal anti-pp Mariano Fernández Bermejo.
- 06-07-2007: quarta i, esperem, última remodelació del ganivet de ministres: Es canvien les carteres de: Administracions Públiques, on Elena Salgado (exministra de sanitat) substitueix a Jordi Sevilla, precursor de l’estatut del treballador públic; Vivenda: on la incompetent de Mª Antónia Trujllo (la dels pisos de 30 m2 i el seu lavabo de 60 m2) és substituïda per Carme Chacón (que sortia a totes les eleccions catalanes a TV3 i era presidenta 2a al congrés); Cultura: Carmen Calvo (la dels papers de Salamanca) queda fora per cedir el lloc a César Antonio Molina; i Sanitat: on l’Elena salta de cartera per cedir el lloc a Bernat Soria.
Com es pot veure, el govern no ha donat molt de si, però és que els ministres entrants, sortints i quedants tampoc. Un govern que ha passat per tants canvis, no pot ser ni un govern coherent ni estable. No ho estaran fent perquè cada vegada que ets ministre tens un sou de per vida ?? O serà algun favor d’amics o parents ? El PSOE ja ens té bastant acostumats a aquests governs “cassiquistes” on fan el que els hi dóna la gana i tots els amics tenen algun càrrec en el govern...

Hola de nou

Ha arribat ja l’hora de tornar a obrir el bloc. Ara, fa masses dies que entre els dos ens varem abandonar, i això no és bo.
Durant la nostra separació, han passat moltíssimes coses en el meu ambient, tant personal com polític. És una bona manera de tornar a la càrrega donant una petita explicació del què ha passat per aquestes terres... M’agradaria, però, explicar-ho agrupant-ho sota dos grans blocs ja esmentats: el personal i el polític.

En el pla personal, cal destacar un fet importantíssim: el Departament d’Educació m’ha “finiquitat”. Sí senyors/es, el meu nomenament com a substitut s’ha acabat i el contracte amb ell. Del CEIP Can Llobet, però, m’enduc un boníssim record i molt bones amistats. El claustre ha estat genial i els nens encara més. La veritat és que és una escola que trobaré a faltar, però així és la vida d’un substitut/interí: un any aquí i un altre on calgui.
Per una altra banda, per tal d’estabilitzar la meva vida laboral, m’he presentat a les oposicions dels cossos docents. Ja he fet totes les fases i ara només em queda esperar les notes... un desastre ! Per últim, ja que he acabat el contracte amb el Dpt, he tornat a fer el casal d’estiu on vaig estar l’any passat, al CEIP Elisa Badia, on també hi havia estat de pràctiques de magisteri. Sempre és bo retrobar-se amb la gent que coneixes.

En el pla polític, destacar la dura i intensa campanya que vem fer els de la Local (ells van treballar més que jo...). I el resultat a les municipals ’07 profitós. Esquerra ha consolidat el seu únic regidor. Pensareu que no és profitós, però la gran majoria de forces polítiques a Barberà han baixat, i ja no parlem arreu de Catalunya... L’única pega que té el nou consistori és que el PSC ha obtingut majoria absoluta i faran el que els hi doni la gana... (més del que ja ho feien). Per una altra banda, el nostre regidor ha estrenat bloc que li han donat des de la Seu Nacional (blocs.esquerra.cat/oriolrovira) i us recomano obertament que us hi doneu una volteta perquè està força bé.
A més a més, durant aquest període he tingut la meva primera reunió amb la sectorial a la Seu Nacional, que està força bé. La meva sectorial està formada per unes bellíssimes persones que em van caure força bé. Però amb l’estiu i les municipals pel mig no ens hem tornat a reunir. A veure què passarà quan comenci el nou curs perquè les generals estan al caure...

Reflexions sobre Sant Jordi

Demà dilluns, 23 d’abril és Sant Jordi, patró de Catalunya. Demà és una festivitat esperada arreu de Catalunya per tot el que ens aporta i tot el que significa. Concretament, la gent sortirà, un cop finalitzada la seva jornada laboral, a donar una volta per les principals places i carrers de les seves poblacions per veure les paradetes. Unes paradetes que estaran guarnides amb roses de tots colors i de totes les olors i de llibres de tota classe. Perquè es fa això ? Perquè una vegada, fa molts i molts anys, un cavaller va matar un drac dolent que es volia menjar la princesa. De la sang de la ferida del drac, i brotà una rosa preciosa que el cavaller regalar a la princesa.
Coincidint amb la festivitat de Sant Jordi (per mi, la millor festa de l’any) moltes escoles d’arreu de Catalunya (d’entre elles, la meva) celebraran els Jocs Florals, una altra tradició típica catalana. Els jocs florals consisteixen en una elaboració d’escrits de temàtica i estil lliures on es premia el més original, el més ben escrit…

Així que demà m’espera un gran dia: durant tot el dia, Sant Jordi, per la tarda: els jocs florals a l’escola i, al sortir-ne, he d’anar a la paradeta d’esquerra a vendre coses. Podria ser cansat, però és el millor dia de l’any i ho faré amb molt de gust. Durant el dia de demà aflorarà en molts cors el sentiment català.

De totes maneres, em quedarà l’espineta clavada de trencar amb la meva pròpia tradició: baixar a Barcelona per veure lo maco que estarà el Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya i Portal de l’Àngel; baixar a la firma de llibres d’autors… Una pena que quedarà compensada amb lo bé que ens ho passarem amb els companys de la Secció Local.

Reflexionant sobre el dia en qüestió, una companya del País Valencià em va anunciar que el dia del seu patró, és festiu a tot el país. I jo proposo, perquè no ho és Sant Jordi a tot el principat ?

Barberà, una ciutat de merda

Em sembla que ja sé pèrquè no em deixa publicar... Potser els meus escrits són massa llargs. Us passo la URL de l'article d'avui diumenge.

http://rapidshare.com/files/26177851/Barber___una_ciutat_de_merda.doc

Maragall dimissió !!

Aquest el vaig penjar en el bloc.cat quan em va agafar la neura. Com tampoc me'l deixa penjar, us passo la URL.

http://rapidshare.com/files/24482789/Maragall_dimissi____.doc

Què necessita Catalunya ?

Una vegada més, no em deixa penjar l'article. Us deixo la URL. De totes maneres, d'aquest n'estic tant orgullós que l'he penjat al web d'esquerra Barberà (teniu l'enllaç al costat !).

http://rapidshare.com/files/24795798/Qu__necessita_Catalunya.doc

Retiro el què he dit...

Com que segueixo tenint els mateixos problemes a bloc.cat, passo de migrar. Ara ja ho tinc tot aquí. El que procuraré és, si no me'l penja, penjar una adreça al rapidshare amb l'article en word.

Independent ?

Després d'una tancada de trimestre sonada i de donar-nos un temps el bloc i jo, hem decidit tornar-ho a intentar.

A Barberà del Vallès (el "poble" amb més encant de Catalunya) hi ha un parell de publicacions municipals: el diari de Barberà, publicació mensual que edita el Ministeri de Propaganda de l¡Ajuntament, i l'Independent, una publicació que, tal i com el seu nom indica, és independent. Ambdós diaris són publicacions gratuïtes. La primera, però, es distribueix a les bústies de les cases; la segona, està a tots els establiments perquè tothom la pugui agafar.

En un principi, ja ho hem dit, l'Independent és un diari que dóna l'esquena a l'Ajuntament traient tot el que no treu el butlletí oficial del règim municipal. Parlo de "teoria" perquè al cap i a la fi, aquest mitjà és exactament igual que l'altre a tots els sentits. Anem a posar un parell d'exemples: Divendres 23 de Març, esquerra - Barberà i les dones.com vam organitzar un acte conjunt sobre les polítiques municipals de dones. La Resu, la nostra presidenta va deixar que les dones.com passessin l'avís a l'Independent (ja que al diari oficial no es publica res que no promogui el govern local) perquè hi assistís el màxim de gent possible. Com que les dones.com no poden fer "soroll" ningú els hi va publicar res. El mateix dia de la conferència, però, la segona notícia (la segona més important) era: "El PSC tanca la llista municipal". I això és un diari "Independent" ?. No em digueu que no és increïble !

A més a més, aquest diari crec que no demana cap titulació als seus redactors, ja que les faltes que hi apareixen realment són bastant sonades !!

Davant d'aquest control mediàtic, a les persones que pensem, només ens queden els blocs per expressar la nostra indignació. Com sempre, la lectura partidista és la següent: ens interessa un ajuntament que només ens ensenya allò que fa bé ? Que mai s'equivoquen ? (ja us dic jo que sí !. Sabeu que quan es va inaugurar la plaça del teatre, la font tenia una fuita i el pàrquing nou de trinca de sota la plaça es va inundar ? => Qui s'encarrega de donar als ciutadans aquesta notícia ?).

Per favor, senyors de l'Ajuntament, una miqueta de dignitat !

Un pas enrere...

Com que porta tota la setmana tornant a fer el ruc, penjo (com l'altra vegada) la URL on està allotjat l'arxiu.

http://rapidshare.com/files/21378902/Un_pas_enrere.doc

Com pot ser ?

Després d'una setmana sencera amb problemes a la connexió, torno a la càrrega.

Abans de tot, però, moltes felicitats a totes les dones que avui es manifesten en favor de la igualtat de sexes i a totes aquelles que celebren aquest dia tan asenyadament.

Fa un parell de dies, a la meva escola va arribar des del consistori aquest full propagandístic per repartir als alumnes. Només veure'l, em vaig negar a repartir-lo (cosa que no puc fer). Em vaig negar perquè crec que l'Ajuntament no pot fer un full amb faltes i, molt menys, en un lloc on figuri l'anagrama de la Generalitat. Si us hi fixeu bé (però molt bé, eh !) "Conèixer" i "món" apareixen sense accent.

La meva pregunta, el títol del bloc, és la següent: Com pot ser que l'Ajuntament reparteixi coses amb faltes ? Només queda una resposta: l'Ajuntament està en mans del PSC i ICV-EUiA. Em sembla molt fort...

El bloc es diu: I deien que eren federalistes...

Després d'uns quants dies amb problemes tècnics, hi torno amb aquest article:

Ja que no em deixa penjar l'article copiat, us passo la URL per si el voleu llegir. http://rapidshare.com/files/19741637/bloc.doc

L'altra cara de la guerra que ningú no esmenta

Després d'una parada tècnica, la meva connexió a internet estava "suspesa", tornem a la càrrega contra tot el que se'm posi per davant.

Abans de començar, però, una bona notícia per tothom. Ahir, a la secció local, vàrem quedar entre tots que, a partir d'ara, jo m'encarregaria de penjar els nous continguts al web del grup municipal. Així que a partir d'ara, tots a llegir-me i a llegir les notícies que es pengin a l'adreça municipal !!!

Anava jo, després de la feina, cap a un curs de l'xtec a Sabadell quan a l'autobús (avui m'havia deixat la meva revista) m'he assegut al costat d'un "20 minuts" guixat i rebregat. Com no tenia res a fer, m'he posat a llegir-lo. Totes les notícies que hi apareixen mereixen ser comentades, però avui em fixaré en una molt especial.

A la pàgina 8 del diari d'avui dimecres, es pot llegir el titular següent: "Un coche bomba mata a 12 niños en un campo de fútbol de Irak". Ja sabeu que, com a mestre que sóc, se m'ha caigut el món a sobre. Però com a persona he estat a punt de deixar escapar unes quantes llàgrimes. M'ha semblat molt injust, monstruós i horrorós que aquests pobres nens que, segons l'article, l'únic que feien era jugar a futbol en un petit camp d'un poble suní acabéssin morts per culpa d'una població rabiosa per una invasió inútil.

Però el que més ràbia m'ha fet és des del punt de vista ideològic. Fa un parell de dies que va morir una soldat de l'exèrcit espanyol. Una tal Idoia no sé què que, al cap i a la fi, "treballava" de militar. Com molt bé explicava en el seu bloc un company de les JERC, quan hom entra al servei militar professional sap perfectament que corre un risc (igual que els mestres correm el risc de patir malalties tant físiques com psicològiques, els funcionaris de presons del mateix, els metges...). Un risc que hom accepta quan firma el contracte per treballar. Puc entendre que, com a humans que som, ens en fem ressò d'aquesta mort en un "accident" (en terra de conflicte i en temps de guerra sent militar dels exèrcits invasors que ens esperàvem ? que la convidéssin a jugar a cartes ?) i que surti a tots els diaris durant tres dies seguits. Puc entendre (no és veritat, no ho puc entendre) que el president del govern espanyol li entregui una condecoració militar. Però el que no puc entendre ni entendré mai és perquè una militar mort en acte de servei i se li fa tan rebombori i cada dia moren milions de persones en les zones ocupades i per culpa nostra i no se'n fa cap revolució mediàtica. Que ja no ens escandalitza la mort de 12 nens ? Són nens !!!! Infants petits i innocents, que jugàven en un camp. Jugàven !! Imagineu-vos per un moment que entréssim en guerra i els vostres fills que estan a la plaça de baix es moren per un atemptat. Jo em voldria morir amb ells. Ni els nens ni ningú exepte els governs bèlics tenen la culpa d'aquesta guerra tan injusta, cruel, sanguinolenta i innecesària. Per això, crec que el crit que hauria de sortir de les boques de tots els catalans i catalanes és clar, fort i català:

NO A LA GUERRA I NO A LES ZONES OCUPADES !!!

Des d'aquí, des del meu humil bloc, vull retre homenatge a tots aquells morts per la guerra que mai van tenir la culpa de res. Sobretot, a aquells nens, la única culpa dels quals només és una: volguer ser feliç en un món en guerra.

A una gran persona

Avui he arribat a casa tard i cansat. Aquesta setmana està plena de compromisos a quin més diferent. Una vegada més, he de renunciar a les oposicions per poder fer-ho tot.

Mentres alliberava la meva ment i pensava què podia escriure avui en el bloc, he llegit una notícia que es mereixia ser comentada: "Aznar: España es la única realidad nacional que se puede conocer" aparegut al Mini20 ara farà tot just un moment. La veritat és que el fàstic que em produeix aquest home i el fàstic que em fa la frase, fa que no es mereixi cap més paraula aquí publicada.

Per contra, avui em venia de gust (coincidint amb la meva nova imatge de perfil i en els links que he agregat) escriure una espècie d'oda a una persona que en un moment clau de la meva vida va ser decisiva: l'Anna Simó.

La meva història amb el partit, es remunta a l'any 2006 (m'encanta explicar com si fós una història una cosa que va passar fa dos dies). Jo feia temps que tenia la idea de fer alguna cosa important i activa pel país (ja havia donat el pas d'afiliar-me al sindicat USTEC-STEs (http://www.sindicat.net) i a l'associació de mestres Rosa Sensat (http://www.rosasensat.org), però jo volia més. Sempre he demostrat a casa que jo sóc molt catalanista i d'esquerres, cosa que ens ha portat a alguna que altra discusió. Per això, m'havia fixat en un partit seminou, que pujava amb força. Un partit que era per i de la gent. Un partit, que resumia les meves idees catalanistes i d'esquerres sense aprofitar-se de ningú i sense esquitxos de mala gestió. Però tot i així, no em veia en cor de donar el pas cap a l'activitat política. A casa, no sabia com ho encaixerien i, a més, el meu pare havia estat militant de CiU i en va sortir escaldat. Els meus sentiments, per llavors, eren de precaució.

Un dia, però, tot quedant amb uns antics amics del cole, un d'ells ens anuncia que s'ha fet militant del PP. La meva cara de sorpresa és única (clar, és el PP !!) però la meva admiració creix. Ell ha estat capaç de donar el pas. Aquell dia, havíem quedat a l'Illa Diagonal i vaig baixar caminant cap a Sants. Necessitava pensar si jo volia o era capaç de fer aquell pas. Tot esperant a l'estació, en un moment determinat em vaig girar. De cara a mi, hi havia ni més ni menys, que l'Anna Simó (Consellera Nacional pel Baix Llobregat, vicesecretària general d'acció política i exconsellera de Benestar i Família (ara Acció Social) i la primera persona en utilitzar el català al Parlament Europeu). Mig tremolant i molt nerviós, em vaig acostar a ella per felicitar-la per la gran gestió al capdavant del Departament, ja que la DGAIA va estar més forta que mai. Vam estar xerrant una estoneta, just el lapse de temps abans que vingués el seu tren.

Tot el trajecte per arribar a casa, vaig estar donant voltes al que acabava de passar. No podia ser que en un mateix dia un amic meu hagués donat el pas i, acte seguit, m'hagués trobat a l'Anna. Al arribar a casa, vaig estar tafanejant pel web d'esquerra per veure si trobava alguna cosa d'interés. Vaig trobar un hipervincle cap el bloc de l'Anna. Per començar, no estava malament introduir-me en política amb un bloc. Quan vaig trobar el seu correu, li vaig escriure un correu electrònic per explicar-li els meus dubtes a l'hora de ficar-me en política. Ella me'ls va contestar i rebatre tots, un per un. A més a més, a la sindicació (RSS), l'endemà vaig veure una cosa que em va deixar de pasta de moniato: m'havia dedicat el seu bloc diari. El link, que sempre guardaré, és aquest: http://simo.blocsesquerra.cat/blocs/detall/30/Solstici.

Bàsicament per ella, em vaig veure preparat per donar el gran pas. Un mes més tard, ja estava a dins del partit. Ara, estic veient que la línia general de les persones del partit és aquesta. Són receptius, escolten i, el que és més important, contesten. Això ens hauria de fer pensar, una vegada més, en què volem per aquest país en el govern. Gent que escolti o gent que faci la seva ?

Ara em toca a mi, estimada Anna, tornar-te el plaer de que algú et dediqui el seu bloc.

Moltes gràcies per les teves paraules,
Albert

RENFE Catalana ja !

Una vegada més llegeixo a tots els diaris un retard de tres hores que hi ha hagut a la RENFE aquesta setmana. Una vegada més sento impotència i indignació.

La meva història amb la RENFE es remunta a fa molts anys, quan jo era adolescent (jejejejeje). Des de que vaig començar a ser-ne usuari, que recordi, sempre he tingut problemes. Els més sonats han passat a la història de la meva vida i els resumeixo aquí en tres ratlles.

Un dia de juny, allà al 2003, tornava jo de la Facultat de Farmàcia de la UB després d'haver estat tot el dia d'examens de la sel·lectivitat. Vaig sortir de la facultat a les 14'00 sense haver dinat i, casi bé, sense haver esmorzat. Vaig agafar el metro a Maria Cristina i es va estar 10 minuts parat en hora punta. Vaig decidir anar a Sants que era l'estació de RENFE més propera que tenia. Un cop a Sants, vaig haver d'esperar mitja hora per fer el recorregut Sants-Barberà del Vallès (una mitja horeta el dia que els Déus em són propicis) de peu perquè era hora punta i el tren anava tard. Vaig arribar a casa a allò de les 16'00 brut, cansat, humillat, destrossat...

Aquell mateix any, al setembre, començava les classes a la Universitat Autònoma de Barcelona (que està al municipi del costat de casa meva) a dos quarts de nou del matí. Em vaig aixecar a les 7 molt nerviós i vaig començar a anar cap allà. Sortia de casa entre dos i tres quarts de vuit. Aquell dia, per variar, hi havia retencions a la RENFE. El tren que havia d'anar a Barcelona (perquè aquesta és una altra, per anar al municipi del costat he de fer tranbord a Cerdanyola => n'he de recular una per avançar-ne una altra) anava amb retard. El tren va passar a un quart de nou. A les 8'20 estava a Cerdanyola de mala llet, perquè els tren de l'Autònoma passàven a hora punta a i 10, a i 15 i a i 50. Total, a i 50 va arribar el tren que, com és habitual, anava ple. Vaig haver de fer el trajecte de peu. El meu primer dia d'universitat vaig arribar casi bé una hora més tard per culpa de la meravellosa RENFE.

Corria l'últim desembre de la carrera i havíem decidit anar a celebrar-ho tots a un "lactuca" de les rambles. La majoria, al ser de la UAB érem de fora de Barcelona i havíem pensat en un lloc intermig de fàcil comunicació on teníem tots trens fins a les 24'00. El sopar va ser genial i ens ho vem passar tots de conya. Quan la festa va acabar, un grupet vem pujar cap a l'estació de Plaça Catalunya per agafar l'últim tren que ens portaria a casa. Paguem i entrem. Un cop a dins, per l'altaveu anuncien que l'últim tren de la nit ha estat anul·lat. Òbviament, la cara de sorpresa de tothom és palesa. Als cinc minuts, cares d'angoixa i desesperació. Anem a buscar el vigilant de seguretat per veure què està passant, que no ho poden fer ja que hi ha molta gent que torna de treballar cap a casa. El pobre home, assetjat per les masses, no sap què respondre i diu que a Sants li han passat aquesta informació, que busquem formes alternatives de tornar a casa. Pensem en la solució del bus nocturn o de pagar un taxi entre tots, però ja havíem pagat la RENFE i no tothom tenia la targeta d'ATM. Mentres estem discutint, sona la veueta de la RENFE que ens anuncia que el proper tren que entrarà per la via 1 és el tren amb destinació Manresa, l'últim de la nit. Estupefactes tots, deixem al pobre home allà i correm a la via per agafar el tren que, finalment, no s'havia anul·lat i ens portaria a casa.

Aquests són tres exemples significatius del que m'ha fet la RENFE en aquests anys. Són exemples que relato jo, però que segur que tothom ha viscut. Crec que la RENFE està donant un servei bastant deplorable a Catalunya. Sospito, arrel del mail que corria sobre la conversa que va tenir una ràdio amb un responsable de RENFE que les raons de la merda de servei són raons polítiques. Però llavors és quan utilitzo aquell argument que tant m'agrada dir: si tant us molestem i us costa tant donar-nos aquest servei del qual teniu el monopoli, per què no ens ho deixeu gestionar a nosaltres que ho farem amb tant de gust ?

Viure del cognom

Ara per ara, el cognom Maragall ha passat a la gran història de Catalunya per grans personatges: El gran poeta noucentista Joan Maragall. Poeta que s'estudia a totes les escoles catalanes pel que va simbolitzar la seva poesia en el seu moment i, el seu nét Pascual Maragall, alcalde de Barcelona quan es van realitzar les Olimpiades i President de la Generalitat de Catalunya quan es va fer la reforma de l'estatut d'autonomia.

Però, senyors i senyores, també passarà a la història per la ovella negra de la família: l'Ernest Maragall, Conseller d'Educació.

Què ha fet home per guanyar-se aquest títol ? Una gestió bastant penosa al capdavant d'aquesta institució. Però, sobretot, pel polèmic i citat decret d'ensenyaments mínims de primària.
Aquest decret dictat pel MEC ens anuncia que Catalunya ha de realitzar una hora més curricular en castellà, ja que aquesta llengua es parla poc en aquesta nació. Això estaria molt bé si no suposés una clara invasió competencial: el document marc del MEC s'ha de limitar a dir els continguts mínims, no els objectius ni procediments ni metodologia ni, molt menys, elaborar ells mateixos els currículums.

Què fa el senyor Maragall ? Dir (en castellà !!!) que li sembla perfecte que es faci una hora més, ja que hi ha alguns llocs de Catalunya on es necessita molt.

Jo pregunto (com a mestre d'escola pública orgullós que sóc): senyor Maragall, s'ha passat algún cop per les escoles públiques d'aquest país on els seus alumnes diuen barbaritats com "el meu prim" (cosí), "em duel la perna" (em fa mal la cama)... ? No sap vostè, senyor conseller, que hi ha una paraula preciosa en català que es diu "Normalització" ? La normalització passa per ensenyar als nostres alumnes castellanoparlants més castellà ? Jo diria que el model correcte és, ja que tots parlen castellà a casa, com a mínim tinguin alguna competència bàsica en la llengua cooficial (segons el nou estatut també) en aquesta nació és a dir, el català.

Realment, sembla que també desconeix (i això ja és més greu) tota la feina que estan fent dia a dia els Centres Nacionals de Política Lingüística adscrits al Departament de la Presidència (els de la "queta") i la seva xarxa de voluntaris per la llengua (d'entre els quals m'hi incloc). Aquesta gent treballa tot el dia perquè la nostra llengua tingui vida.

Com a treballador del seu Departament i ciutadà de Catalunya, li adreço unes paraules que crec que poden ser significatives:

Senyor Maragall, la llengua es mor. El català és una de les moltes llengües que està en perill d'extinció per causes com ara la globalització o la supremacia d'altres llengües per qüestions polítiques o socials. Li demano, si us plau, que, com a representant de tots els mestres que ens deixem cada dia la pell a les aules ensenyant i educant, no la mati vostè també. No s'embruti les mans matant un vehicle d'expressió per quedar bé amb Madrid.

Moltes gràcies

Una nació, una autodeterminació

Una nació, una autodeterminació

Una vegada més, em baso en un article per comentar aquesta amalgama política de pactes però no pactes de la societat política.
http://www.e-noticies.com:80/actualitat/auguren-que-la-independncia-pot-arribar-per--cansament--18935.html
En aquest article d’e-notícies, hi diu que al final, si el PSOE no opta per una federació (que està clar que no...) a Catalunya només li queda una opció: l’autodeterminació.
La independència que pregona esquerra als quatre vents no pretén uns països catalans units i independents per “avorriment”, busca uns països catalans independents per voluntat. Des d’esquerra, es defensa el dret de la Nació catalana a recuperar la nostra independència perduda al 1714 a mans d’un sàdic i dèspota monarca al qual no reconeixem.
Suposo que l’autor de l’article (el del periódico, no el d’e-notícies) intentava comentar, ajuntar o, simplement, tractar d’assimilar-se a aquella gran frase dita pel vice-president de la Generalitat i President d’Esquerra Josep-Lluís Carod-Rovira que diu “Si l’estatut no cap dins de la constitució, haurem de prescindir d’ella”. Cal remarcar, però, que el dirigent d’Esquerra no té intenció de prescindir de la constitució per avorriment a l’hora de reivindicar. Ben al contrari, pretén deixar al marge una constitució redactada des de Madrit, que no ens enten, que no sap de què parla i, sobretot, amb la qual no ens sentim identificats.
Paral·lelament a l’article, cal remarcar que la gent que va votar a les anteriors generals al PSOE, apostava per un model espanyol federat (tal i com posava la propaganda socialista). Aquesta gent, una vegada més, ha estat enganyada per una sèrie de “representants del poble” que quan acumulen poder i calers s’obliden totalment del programa electoral i de la gent, aquella gent del dia a dia, aquells que els hi ha donat la força i la oportunitat de poder canviar les coses. Això ens hauria de fer pensar a tots, de cara a les municipals del 27 de Maig, què votem quan anem a les urnes. Volem un partit que no respecti el programa i no escolti a les persones (a més de trair l’esperit federal del partit) o volem un partit on la gent forma part del dia a dia, són persones de a peu que l’únic que volen és, amb els seu temps lliure i la seva voluntat, a remuntar Catalunya cap a on es mereix ser.
Com es deia al programa de TV3 “dinamita”: Reflexionem-hi !

Només per la baixa participació

Em sembla mentida i, realment, em costa de creure que les notícies sobre la reforma estatutària andalusa fossin tres: “El PP accepta clàusules que bloquejava a Catalunya”, “Tots els grups parlamentaris estan d’acord amb la reforma” i “Hi ha hagut una baixa participació en el referèndum”.
Una vegada més ha quedat palesa la visió de terrorista mediàtic que tenen en el reste de territori estatal (perquè, malauradament, formem part del mateix estat). Tot el que tingui a veure amb Catalunya és dolent, però si aquesta voluntat de reforma o aquestes clàusules surten del parlament andalús, automàticament queden alabades i justificades. Perquè? Què hem fet des de Catalunya perquè sempre se’ns estigui reprimint, per aixecar aquest odi vers nosaltres ?, perquè se’ns persegueixi com a les caces de bruixes medievals o de la guerra freda... ? Aquesta persecució mediàtica i personal implica només una cosa, la resposta a totes les preguntes:
Simplement tot es limita al fet que som una nació (perquè, senyors, si agafem la definició del diccionari, una nació és aquell poble amb llengua i cultures pròpies, cosa que Catalunya té des de fa molt temps) gran, amb un model territorial no basat en un centralisme asquerós, on tothom té la seva oportunitat social i professional, on creiem en les persones i en el que elles defensen. Però sobretot, hem estat sempre una nació que no ens hem deixat trepitjar, una nació que sempre hem defensat el que tenim i una nació que ha estat sempre reprimida (Des dels temps del Ilergetes Indíbil i Mandoni, passant per la setmana tràgica, el franquisme i acabant pels del PP).

Sembla mentida que tinguin la vergonya de fer aquest joc polític d’anar en contra de Catalunya mentre les altres reformes estutàries passen i es produeixin com si fós el més normal del món. I jo pregunto... perquè Andalusia sí i Catalunya no ? I la resposta és la de sempre: la pasta. Catalunya aporta i Andalusia viu de les FEDER i les ajudes per l desenvolupament de les CCAA. Patètic !

Ciutadans pel... Canvi ?

Buscant, buscant per la xarxa per trobar un article interessant pel meu primer bloc, m’he trobat amb aquesta notícia que, crec, hauria de ser comentada:
http://www.e-noticies.com:80/actualitat/ciutadans-sanciona-un-dirigent-per-una-bandera-espanyola-18808.html

Ciutadans pel canvi – partit per la ciutadania és un partit petit i nou que ha arreplegat tres escons (crec que els ha conseguit enganyant a la gent, ja que es presentaven pel canvi però no pel canvi de classe política com tothom pensava, si no pel canvi vers la política de nació del tripartit) al Parlament de Catalunya. Resulta que, com tots sabem, des de que el partit està a l’hemicicle, no han parat d’anar en contra tot allò que té a veure o porta el nom de Catalunya (estan a favor de la tercera hora de castellà a les escoles a part de pregonar que Catalunya és Espanya i, com a tal, s’hauria de comportar com una simple Comunitat Autònoma). Resumint tot això de ciutadans, tots els nacionalistes els tenim per pitjors que el PP (que ja és dir !), per això m’ha sorprès moltíssim aquesta notícia.
Ara resulta que un dels seus màxims dirigents, ni més ni menys que el secretari !, “molesta” que algú porti efígies espanyolistes al Parlament de Catalunya. No són tots ells tan extremadament “fatxes” i estatalistes per anar pregonant als quatre vents lo maca, gran, única... que és aquella Espanya que ells tenen ideologitzada ? I resulta que en una sessió del Parlament no “suporten” mirar cara a cara la efígie d’aquella bandera que representa la seva idea de nació.
Serà que realment el partit de Ciutadans s’està adonant del mal que està fent o de les tonteries que diuen i vol fer un... CANVI ?