Davant la pregunta: Esquerra pactarà un altre cop amb el PSC

Bona pregunta. A més, aquesta pregunta se la fa tothom i no hi ha una resposta única.

Com bé saps la llei electoral catalana estableix que no forma govern aquella llista més votada si no la que pacta abans. Així doncs, nosaltres no votem el President de Catalunya si no els diputats i les diputades al Parlament. Aquest òrgan és el que en última instància té el poder per triar el President de la Generalitat en majoria absoluta (més de la meitat de l’hemicicle) o, si s’escau, en majoria simple (el més votat encara que no sigui més de l’hemicicle).

L’any 2003, el govern de Catalunya estava molt debilitat ja que durant 23 anys s’havia anat pactant amb el govern central a canvi de... (ben bé no ho sé). Al govern espanyol governava un PP molt radical que no parava d’agredir els interessos de la nació catalana. El panorama resultant de les eleccions al Parlament donava la presidència de la Generalitat a CiU ja que era la llista més votada (com bé ens recorden cada dia) i augurava 4 anys més d’immobilisme i pactisme.

Va ser llavors quan tres forces d’esquerra (PSC, esquerra i ICV – EUiA) van sumar els vots dels seus diputats i les seves diputades per treure Catalunya d’aquell atzucac. En aquell moment es va decidir prioritzar l’eix d’esquerres per sobre de l’eix nacional. Així es va signar el Pacte del Tinell, el primer pacte a la història de Catalunya que marcava tres forces d’esquerres al govern.

Des d’aquell dia, les tres forces es van posar a treballar en sentits diferents i amb les seves pròpies reivindicacions. Esquerra, per la seva part, va agafar les conselleries cabdals que li permetrien començar a construir unes estructures nacionals per fer front a les necessitats reals del país (Educació, vicepresidència, innovació, governació...). Des d’aquell mateix moment es va començar a bastir a Catalunya allò que durant 23 anys ningú havia fet. No obstant, les utopies no existeixen i això va passar de la mà de l’estatut: el Parlament de Catalunya va designar una comissió redactora per establir un nou estatut d’autonomia al capdavant de la qual hi havia en Joan Ridao. Des d’esquerra sempre vam pensar que era insuficient ja que Catalunya necessita molt més que sentir-se una mera autonomia d’espanya. En aquest sentit, i com bé recordaràs l’any 2006 esquerra va dir NO a l’estatut. En pocs dies després el President de la Generalitat va cessar a tots i cada un dels consellers i conselleres i càrrecs d’esquerra al govern. En aquest moment, malgrat digui la gent, esquerra va prioritzar l’eix nacional per sobre de tot. L’Estatut, com s’ha demostrat, va ser insuficient.

Poc després, es van tornar a convocar les eleccions al Parlament de Catalunya. Els tres partits seguien sumant majoria i es va prioritzar, un cop més, l’eix d’esquerres. A més, esquerra havia començat al Parlament i al Govern una tasca que s’havia de continuar. Allò sí que va ser un cop d’efecte ja que per primera vegada a la història, hi havia un president nascut fora de Catalunya (model d’integració que ningú més havia fet) i no formava part de les grans famílies burgeses catalanes (ni Tarradellas, ni Pujol, ni Mas...). Era una persona del poble que, teníem la seguretat que treballaria per la terra que li havia donat tot. En aquest sentit, esquerra va tornar a agafar conselleries cabdals per a la construcció nacional: innovació, acció social, governació...

Fent balanç dels set anys al govern es podria dir que esquerra ha dotat Catalunya d’unes infraestructures que mai abans no havia tingut; d’un sentiment nacional mai pensat (ho vam poder veure el passat 10 de juliol); hem dotat d’una protecció jurídica Catalunya ja que hem aprovat moltes més lleis que en 23 anys no s’havien ni pensat (hem blindat la immersió lingüística, hem portat la llei de dependència, hem canviat el model territorial ajustant-lo a les necessitats del territori; hem aprovat la llei de signes catalana...)

En definitiva, hem donat a Catalunya unes coses que li pertoquen per justícia i hem bastit el territori de més eines per poder fer front als seus problemes reals ja que no tot es decideix des d’un punt.

Ara, ens tornem a trobar en el mateix lloc: hem fet molta feina però cal que en fem més. La sentència del TC posa en dubte tota la feina feta durant tots aquests anys i això perilla. Ara toca reflexionar i pensar sobre si ens interessa més el seguidisme i el partidisme de CiU o si ens interessa més la feina de formiguetes que està fent esquerra des del govern ? En aquest sentit, i en un exercici de democràcia increïble esquerra ha posat l’abast de TOTA la població el seu programa electoral per tal que, qui vulgui, hi pugui introduir les esmenes que vulgui.

Però aquesta vegada juguem amb una cosa nova: el President del partit, en Joan Puigcercós ha dit que no pactarà amb ningú que no sigui capaç de fer un referèndum sobre la independència de Catalunya.

També, crec, hem de ser realistes i hem de tenir en compte dos factors:

- El sentiment independentista a Catalunya només és del 23%. I esquerra no és la força més votada. Si hem pogut fer tanta feina amb els 20 i escatx diputats i diputades, el dia que tinguem majoria absoluta, Catalunya tornarà a ser rica i plena.

- L’espectre de votants que té esquerra inclou molts pensaments i molts sectors. Fixa’t que faci el que faci esquerra, sempre té veus contràries. Per contra, faci el que faci la dreta a tothom li sembla bé. Recorda que, com diu la gent, la dreta vota en massa.

Comença el canvi, però de debò eh !

Moltes vegades, la gent que ens dediquem a la política (ja sigui d’una manera altruista o cobrant) sentim, en el nostre dia a dia, coses com “els polítics fan el que els hi dóna la gana”. Generalment, el contra argument utilitzat sovint pels governs anteriors havia estat “nosaltres som els representants el poble i, per tant, els garants del poder legislatiu”.

Recordem, però, que el que anomenem democràcia (el poder del poble) va ser instaurat en l’antiga Grècia, on un grup de persones (ciutadans) escollien per sufragi els seus representants. Aquests ciutadans, però, havien de ser homes lliures, rics i amb drets (un terç de la població total de la polis). Curiós, no ?

Amb els anys, el sufragi s’ha anat millorant: primer, les persones que podien votar van ser tots els homes, majors d’edat, indiferentment de la seva condició social. Més tard, s’hi va sumar el vot de les dones, majors d’edat, instaurant-se el sufragi universal.

A finals del segle XX es creia que s’havia arribat a la perfecció de la democràcia: tots i totes els homes i les dones majors d’edat escollien cada quatre anys als seus representants a les cambres. Els seus representants, però, seguien fent i desfent sense cap control de la ciutadania.

Si repassem el significat etimològic del terme “democràcia” veurem que prové de dos termes grecs que signifiquen “el poder del poble”. I el poder del poble és escollir els seus representants cada quatre anys donant-los-hi via lliure ? No.

Durant les dues últimes legislatures al Parlament de Catalunya, el seu president, el Molt Honorable Ernest Benach (esquerra), ha donat un tomb en la suposada democràcia en la que vivíem. El Parlament, de la seva mà, ha retornat clarament el poder al poble mitjançant la política 2.0

S’han instaurat tot un seguit d’eines digitals per fer del Parlament l’eina del poble, per millorar certs aspectes del dia a dia. En aquest sentit, l’última iniciativa d’aquest ha estat posar en funcionament les “epeticions”.

Les epeticions és un espai web on tots els ciutadans (a títol individual o col•lectiu) poden plantejar una iniciativa al Parlament per tal de ser debatuda. La iniciativa és registrada via web i, si s’accepta, comença el seu tràmit parlamentari on podrà ser aprovada o no.

Així mateix, durant aquestes dues legislatures ha quedat força palès l’interés d’esquerra per fer de la política una cosa pública, obrint-la a tota la ciutadania, donant canals per poder expressar-se i oferint eines per poder canviar coses que sempre han estat iguals.

Ara és el moment de canviar les coses. Realment comença el canvi, però no el canvi que volen uns quants per seguir posant la mà al sac, si no un canvi de debò. Una transformació social que dignifiqui la política i que torni el poder als que l’han de tenir: els ciutadans. Lleis com la dels referèndums, la llei de signes, la comissió d’investigació del cas Palau... ens donen a entendre que el canvi s’acosta i som tots/totes nosaltres els que tenim la clau per fer-ho.

Especialistes en cultura

Dins la campanya que estem impulsant des d'esquerra - Barberà del Vallès "Especialistes en...", us volem convidar al següent acte que farem.

La campanya "especialistes" és una campanya que engega esquerra per donar la oportunitat a tota la població de detectar aquelles mancances que trobem en els nostres municipis i poder-ne buscar sol•lucions.

A Barberà del Vallès, té una periodicitat mensual (més o menys) i s'estructura en una conferència on s'analitzen els punts febles específics i una proposta de les millores que s'hi poden aplicar. Al finalitzar, s'obre un torn obert de preguntes moderades per tal que els ciutadans puguin preguntar a esquerra què s'ha fet des de l'Ajuntament... Cal dir que aquest cicle de tertúlies és municipal i, per tant, hem de tenir molt present que la finalitat és treballar en la política municipal que es fa des de l'Ajuntament.

Des d'esquerra sempre hem apostat per el diàleg com a base de la política i, en aquest sentit, hem engegat diverses campanyes per treballar colze a colze amb tots i totes els/les ciutadans/ ciutadanes (esquerra tescolta, 2003; esquerra respon 2006, especialistes en..., 2010).

La propera conferència porta per títol "Especialistes en Cultura" i tindrà lloc el proper Dijous, dia 22 d'abril a la Sala Salvador Allende de la Biblioteca Municipal de 19'00 a 21'00 hores.

Us hi esperem a tots i a totes !

El català no s’acaba (cartes del lector del diari el Punt)

Llegia el divendres 6 a l’edició del Punt Vallès Occidental, un article força interessant d’en Manuel Castaño anomenat “La fi del català”. Després de llegir-lo amb atenció, permeti’m senyor Castaño que discrepi amb vostè.
Sóc un jove mestre de només 24 anys que viu a Barberà del Vallès, treballa a Campoamor i milita a Esquerra Republicana. Ningú més que jo, estaria d’acord amb la seva posició sobre la nostra llengua, però jo, senyor Cataño, tinc esperança. La llengua mor, és veritat, i les noves generacions la destrossen perquè la immersió lingüística que vostè no vol criticar, realment es fa malament o no és prou eficaç (m’estalviaré les crítiques al Departament d’Educació, si m’ho permet).
No obstant, crec que ha passat alguna cosa per alt. És cert que es podria dir que la meva generació ha sigut la última en veure el català com a alguna cosa important i que les noves generacions no. Però s’oblida d’un fet diagnòstic: la meva generació no va veure mai un català tant enfortit com el que tenim actualment. Estem vivint una autèntica renaixença de la nostra llengua ja que l’estem protegint a través de lleis.
La meva generació no va veure mai una consellera catalana parlant en Català al Parlament Europeu, mai vam veure un escriptor català parlar en català en una fira internacional de llengua i cultura catalanes, mai vam veure els rètols de segons quins establiments en català, mai, en definitiva, vam veure una llengua tant forta com el que estem aconseguint. Senyor Castaño, si us plau, reflexioni i tingui fe que el català està renaixent en una nova forma: en el seu ús social.

Esquerra - Barberà estrena portal al Facebook

Esquerra – Barberà del Vallès dóna un pas més en la seva comunicació amb l’entorn fomentant espais de discussió i de diàleg.

Després d’haver començat, ara fa tres anys, la campanya “esquerra t’escolta”, a esquerra seguim treballant per i amb les persones. Per això, hem obert noves vies de diàleg i discussió amb la societat a través d’una proposta pionera en el nostre municipi: hem obert un canal al Facebook.
Tots sabem que les Noves Tecnologies cada cop tenen més força i són usades per més gent (no només la joventut). En aquest aspecte, pensem que és important facilitar el debat polític a la gent a través de tots els mitjans que tinguem al nostre abast. Les noves tecnologies era un dels aspectes que teníem més descuidats.

Amb aquesta nova eina, pretenem que el poble de Barberà tingui un espai per debatre amb nosaltres qüestions del seu dia a dia, pregunti sobre temes que li puguin importar o, simplement, tingui més facilitat per contactar amb nosaltres o veure les nostres novetats.
Tothom i és benvingut al Facebook. Us convidem a tots i a totes a participar activament en la construcció del nostre projecte, una Barberà que faci goig veure !

Podeu accedir al portal a través de l’enllaç que trobareu a la nostra pàgina web (www.esquerra.cat/barberavalles) o escriure’ns per qualsevol dubte a barberavalles@esquerra.org.

Esquerra participa al Pla Local de Juventut

Ja fa força temps, l'Ajuntament va donar un pas més enllà en la seva particular "democràcia". Des de juventut, es va començar un procés participatiu per reflexionar i refer el Pla Local de Juventut. A aquest acte, s'hi van convidar a les entitats, partits polítics i població no associada del poble. Hauria de constar d'una comissió de seguiment que es reuniria un parell de cops i l'últim, per preparar les conclusions finals que es presentarien en un acte públic. Entre mig d'aquestes comissions de seguiment, es muntarien tres grups de treball (participació, habitatge i equipaments), que es trobarien entre comissió i comissió.

 

Esquerra, com no, hi vam participar. Hem estat present a totes les comissions. La veritat és que hi vem participar perquè les polítiques de juventut ens interessen força i, tot i que en el nostre partit les polítiques de juventut les porten les JERC, a Barberà no tenim secció local constituïda i, l'únic que s'hi assembla sóc jo.

 

A la primera trobada, feta al "forat" i vem assistir unes deu persones: jo, la representant d'obriu pas, el representant de l'ateneu, el tècnic de juventut, la dinamitzadora juvenil, un parell més de tècnics i unes cinc persones no associades. Per part de l'Ajuntament i de la gent que havia fet un esforç hi va haver una mica de decepció per la falta d'interès general. Però... si jo no hagués estat militant en un partit polític, me n'hagués enterat ? Casualment, si un dels grups de treball era la participació, calia analitzar la manca d'aquesta en el moment. Per mi, està clar: falta d'informació.

 

Durant els tres grups de treball següents, el nombre d'assistents va variar entre quatre i cinc assistents, tenint en compte que dos d'ells eren tècnics de l'Ajuntament. Què va passar ? No era el que la gent s'esperava o  és que davant de "tanta feina" la gent es va tirar enrere ? Incògnites de la vida...

 

A la següent comissió de seguiment, el nombre de participants va crèixer a sis o set. Curiós... no ? Des d'aquí, m'agradaria agrair a l'Helena de l'IES La Romànica la seva assistència perquè és una de les persones que té la clau per millorar la participació juvenil.

 

A mi em sembla molt bé que la gent estigui desenganyada i que no cregui en la democràcia. Però m'agradaria que tothom pensés o arribés a la conclusió que, malgrat no participis, això tira endavant. Encara que jo "passi" de certes coses, aquestes coses no es deixaran de fer. I llavors és quan vénen les enrabiades i sortides de lloc. Molt bé, on erets quan es va decidir això ? Què vas fer per evitar-ho ? La resposta sempre és la mateixa: res. Sóc de l'opinió que és molt fàcil queixar-se del treball dels demés quan ni ens ho hem mirat ni fem res per evitar-ho.

 

Des d'aquí, m'agradaria llençar un missatge a tot el jovent de Barberà, el que no és jovent i el que no és de Barberà: Les JERC van llençar un missatge fa poc que deia... ORGANITZA'T, LLUITA I TORNAREM A VÈNCER.

Volvemos a las andadas

Jo torno però amb mi torna el més pur estil ranci de nacionalisme espanyol.

Llegia avui el diari EL PUNT (el qual us recomano) els articles que estan fent sobre el famós “Manifiesto para la lengua castellana” i la sang em començava a bullir. I és que jo penso... la gent s’avorreix ?

Sembla mentida que els “intel·lectuals” que firmin aquest manifest ho siguin de debò. Més que res perquè (i mai em cansaré de dir-ho) aquí a Catalunya no hi ha tensió ni marginació per la llengua collons !! Com volen que els hi expliquem ? Són tant curts de gambals que no poden entendre que una persona parli més d’una llengua i a més, ho faci indistintament ?

A Catalunya, malgrat ens pesi, hi ha més gent de parla castellana. Gent que se sent espanyola, parla castellà però que mai i sota cap concepte, tornaria a les poblacions d’origen... no els hauria de fer pensar ? Aquesta gent són els més independentistes i separatistes de tots ja que ells van venir sense res i tot el que tenen s’ho han guanyat aquí amb el seu esforç. La llengua fa independentistes ? NO !!! els militants del Partit Popular a Catalunya parlen català ! Ciutadans pel canvi parla català... I en podríem extreure tants exemples. Així doncs, a mi se m’acut donar un cop a la taula i dir... PROU !

Catalunya va ser conquerida quan l’últim bastió català va caure l’11 de setembre de 1714. Molts intel·lectuals van ser perseguits, molta gent passada per les armes, es van abolir les institucions, el català va ser eliminat de tota vida oficial, quedant així relegat a una llengua d’ús col·loquial. Gràcies a molts anys, vam aconseguir una sèrie de drets que, com a poble vassall de la monarquia espanyola ens van ser retallats en el seu moment. Fins que una data incerta del 1939 ens ho va fer perdre tot un altre cop. Vam perdre els intel·lectuals, vam perdre la Generalitat Republicana, vam perdre la llengua... vam perdre la guerra.

Després de molts anys, hem aconseguit el restabliment de la Generalitat i del Parlament, de la democràcia i la llibertat d’expressió, hem aconseguit una certa sobirania que ens va ser arravatada, hem aconseguit tornar a instaurar una llengua que sempre va estar viva en la gent, portar-la a un dels màxims referents de llengües en minoria... i tot això sempre ho hem fet sense atacar l’estat que ens va derrotar en dues guerres, l’estat que ens va donar la població immigrada als anys seixanta, l’estat que sempre ens margina i ens humilia, un estat que, ara, s’empesca que hem de tornar a passar tot el que vam passar: l’abolició de les institucions catalanes, la pèrdua de la llengua...

Davant d’aquest plantejament, a mi se’m planteja un altre... És aquesta l’espanya a la que li donem tants diners ? És aquesta l’espanya que volem ? és aquesta l’espanya plural i democràtica que recull la constitució ? Dues guerres ens van caure a sobre per motius molt semblants... i les dues van acabar igual: potser ens hauríem de fer una idea que som un estat conquerit i vassall d’un regne que, si més no, a mi em recorda a l’edat mitjana quan hi havia castells, princeses, i tothom feia el que deia el rei.

De fet, l’única frase que em ve al cap per fer la cloenda d’aquest article és... “Per això vull la independència”. Us animo a tots a no deixar que la nostra llengua mori i a lluitar per el tret d’identitat comú de tots els països catalans: la nostra llengua mil·lenària, la Llengua Catalana.