dilluns, 26 de febrer de 2007

A una gran persona

Avui he arribat a casa tard i cansat. Aquesta setmana està plena de compromisos a quin més diferent. Una vegada més, he de renunciar a les oposicions per poder fer-ho tot.

Mentres alliberava la meva ment i pensava què podia escriure avui en el bloc, he llegit una notícia que es mereixia ser comentada: "Aznar: España es la única realidad nacional que se puede conocer" aparegut al Mini20 ara farà tot just un moment. La veritat és que el fàstic que em produeix aquest home i el fàstic que em fa la frase, fa que no es mereixi cap més paraula aquí publicada.

Per contra, avui em venia de gust (coincidint amb la meva nova imatge de perfil i en els links que he agregat) escriure una espècie d'oda a una persona que en un moment clau de la meva vida va ser decisiva: l'Anna Simó.

La meva història amb el partit, es remunta a l'any 2006 (m'encanta explicar com si fós una història una cosa que va passar fa dos dies). Jo feia temps que tenia la idea de fer alguna cosa important i activa pel país (ja havia donat el pas d'afiliar-me al sindicat USTEC-STEs (http://www.sindicat.net) i a l'associació de mestres Rosa Sensat (http://www.rosasensat.org), però jo volia més. Sempre he demostrat a casa que jo sóc molt catalanista i d'esquerres, cosa que ens ha portat a alguna que altra discusió. Per això, m'havia fixat en un partit seminou, que pujava amb força. Un partit que era per i de la gent. Un partit, que resumia les meves idees catalanistes i d'esquerres sense aprofitar-se de ningú i sense esquitxos de mala gestió. Però tot i així, no em veia en cor de donar el pas cap a l'activitat política. A casa, no sabia com ho encaixerien i, a més, el meu pare havia estat militant de CiU i en va sortir escaldat. Els meus sentiments, per llavors, eren de precaució.

Un dia, però, tot quedant amb uns antics amics del cole, un d'ells ens anuncia que s'ha fet militant del PP. La meva cara de sorpresa és única (clar, és el PP !!) però la meva admiració creix. Ell ha estat capaç de donar el pas. Aquell dia, havíem quedat a l'Illa Diagonal i vaig baixar caminant cap a Sants. Necessitava pensar si jo volia o era capaç de fer aquell pas. Tot esperant a l'estació, en un moment determinat em vaig girar. De cara a mi, hi havia ni més ni menys, que l'Anna Simó (Consellera Nacional pel Baix Llobregat, vicesecretària general d'acció política i exconsellera de Benestar i Família (ara Acció Social) i la primera persona en utilitzar el català al Parlament Europeu). Mig tremolant i molt nerviós, em vaig acostar a ella per felicitar-la per la gran gestió al capdavant del Departament, ja que la DGAIA va estar més forta que mai. Vam estar xerrant una estoneta, just el lapse de temps abans que vingués el seu tren.

Tot el trajecte per arribar a casa, vaig estar donant voltes al que acabava de passar. No podia ser que en un mateix dia un amic meu hagués donat el pas i, acte seguit, m'hagués trobat a l'Anna. Al arribar a casa, vaig estar tafanejant pel web d'esquerra per veure si trobava alguna cosa d'interés. Vaig trobar un hipervincle cap el bloc de l'Anna. Per començar, no estava malament introduir-me en política amb un bloc. Quan vaig trobar el seu correu, li vaig escriure un correu electrònic per explicar-li els meus dubtes a l'hora de ficar-me en política. Ella me'ls va contestar i rebatre tots, un per un. A més a més, a la sindicació (RSS), l'endemà vaig veure una cosa que em va deixar de pasta de moniato: m'havia dedicat el seu bloc diari. El link, que sempre guardaré, és aquest: http://simo.blocsesquerra.cat/blocs/detall/30/Solstici.

Bàsicament per ella, em vaig veure preparat per donar el gran pas. Un mes més tard, ja estava a dins del partit. Ara, estic veient que la línia general de les persones del partit és aquesta. Són receptius, escolten i, el que és més important, contesten. Això ens hauria de fer pensar, una vegada més, en què volem per aquest país en el govern. Gent que escolti o gent que faci la seva ?

Ara em toca a mi, estimada Anna, tornar-te el plaer de que algú et dediqui el seu bloc.

Moltes gràcies per les teves paraules,
Albert

Cap comentari: