El català no s’acaba (cartes del lector del diari el Punt)

Llegia el divendres 6 a l’edició del Punt Vallès Occidental, un article força interessant d’en Manuel Castaño anomenat “La fi del català”. Després de llegir-lo amb atenció, permeti’m senyor Castaño que discrepi amb vostè.
Sóc un jove mestre de només 24 anys que viu a Barberà del Vallès, treballa a Campoamor i milita a Esquerra Republicana. Ningú més que jo, estaria d’acord amb la seva posició sobre la nostra llengua, però jo, senyor Cataño, tinc esperança. La llengua mor, és veritat, i les noves generacions la destrossen perquè la immersió lingüística que vostè no vol criticar, realment es fa malament o no és prou eficaç (m’estalviaré les crítiques al Departament d’Educació, si m’ho permet).
No obstant, crec que ha passat alguna cosa per alt. És cert que es podria dir que la meva generació ha sigut la última en veure el català com a alguna cosa important i que les noves generacions no. Però s’oblida d’un fet diagnòstic: la meva generació no va veure mai un català tant enfortit com el que tenim actualment. Estem vivint una autèntica renaixença de la nostra llengua ja que l’estem protegint a través de lleis.
La meva generació no va veure mai una consellera catalana parlant en Català al Parlament Europeu, mai vam veure un escriptor català parlar en català en una fira internacional de llengua i cultura catalanes, mai vam veure els rètols de segons quins establiments en català, mai, en definitiva, vam veure una llengua tant forta com el que estem aconseguint. Senyor Castaño, si us plau, reflexioni i tingui fe que el català està renaixent en una nova forma: en el seu ús social.

Esquerra - Barberà estrena portal al Facebook

Esquerra – Barberà del Vallès dóna un pas més en la seva comunicació amb l’entorn fomentant espais de discussió i de diàleg.

Després d’haver començat, ara fa tres anys, la campanya “esquerra t’escolta”, a esquerra seguim treballant per i amb les persones. Per això, hem obert noves vies de diàleg i discussió amb la societat a través d’una proposta pionera en el nostre municipi: hem obert un canal al Facebook.
Tots sabem que les Noves Tecnologies cada cop tenen més força i són usades per més gent (no només la joventut). En aquest aspecte, pensem que és important facilitar el debat polític a la gent a través de tots els mitjans que tinguem al nostre abast. Les noves tecnologies era un dels aspectes que teníem més descuidats.

Amb aquesta nova eina, pretenem que el poble de Barberà tingui un espai per debatre amb nosaltres qüestions del seu dia a dia, pregunti sobre temes que li puguin importar o, simplement, tingui més facilitat per contactar amb nosaltres o veure les nostres novetats.
Tothom i és benvingut al Facebook. Us convidem a tots i a totes a participar activament en la construcció del nostre projecte, una Barberà que faci goig veure !

Podeu accedir al portal a través de l’enllaç que trobareu a la nostra pàgina web (www.esquerra.cat/barberavalles) o escriure’ns per qualsevol dubte a barberavalles@esquerra.org.

Esquerra participa al Pla Local de Juventut

Ja fa força temps, l'Ajuntament va donar un pas més enllà en la seva particular "democràcia". Des de juventut, es va començar un procés participatiu per reflexionar i refer el Pla Local de Juventut. A aquest acte, s'hi van convidar a les entitats, partits polítics i població no associada del poble. Hauria de constar d'una comissió de seguiment que es reuniria un parell de cops i l'últim, per preparar les conclusions finals que es presentarien en un acte públic. Entre mig d'aquestes comissions de seguiment, es muntarien tres grups de treball (participació, habitatge i equipaments), que es trobarien entre comissió i comissió.

 

Esquerra, com no, hi vam participar. Hem estat present a totes les comissions. La veritat és que hi vem participar perquè les polítiques de juventut ens interessen força i, tot i que en el nostre partit les polítiques de juventut les porten les JERC, a Barberà no tenim secció local constituïda i, l'únic que s'hi assembla sóc jo.

 

A la primera trobada, feta al "forat" i vem assistir unes deu persones: jo, la representant d'obriu pas, el representant de l'ateneu, el tècnic de juventut, la dinamitzadora juvenil, un parell més de tècnics i unes cinc persones no associades. Per part de l'Ajuntament i de la gent que havia fet un esforç hi va haver una mica de decepció per la falta d'interès general. Però... si jo no hagués estat militant en un partit polític, me n'hagués enterat ? Casualment, si un dels grups de treball era la participació, calia analitzar la manca d'aquesta en el moment. Per mi, està clar: falta d'informació.

 

Durant els tres grups de treball següents, el nombre d'assistents va variar entre quatre i cinc assistents, tenint en compte que dos d'ells eren tècnics de l'Ajuntament. Què va passar ? No era el que la gent s'esperava o  és que davant de "tanta feina" la gent es va tirar enrere ? Incògnites de la vida...

 

A la següent comissió de seguiment, el nombre de participants va crèixer a sis o set. Curiós... no ? Des d'aquí, m'agradaria agrair a l'Helena de l'IES La Romànica la seva assistència perquè és una de les persones que té la clau per millorar la participació juvenil.

 

A mi em sembla molt bé que la gent estigui desenganyada i que no cregui en la democràcia. Però m'agradaria que tothom pensés o arribés a la conclusió que, malgrat no participis, això tira endavant. Encara que jo "passi" de certes coses, aquestes coses no es deixaran de fer. I llavors és quan vénen les enrabiades i sortides de lloc. Molt bé, on erets quan es va decidir això ? Què vas fer per evitar-ho ? La resposta sempre és la mateixa: res. Sóc de l'opinió que és molt fàcil queixar-se del treball dels demés quan ni ens ho hem mirat ni fem res per evitar-ho.

 

Des d'aquí, m'agradaria llençar un missatge a tot el jovent de Barberà, el que no és jovent i el que no és de Barberà: Les JERC van llençar un missatge fa poc que deia... ORGANITZA'T, LLUITA I TORNAREM A VÈNCER.

Volvemos a las andadas

Jo torno però amb mi torna el més pur estil ranci de nacionalisme espanyol.

Llegia avui el diari EL PUNT (el qual us recomano) els articles que estan fent sobre el famós “Manifiesto para la lengua castellana” i la sang em començava a bullir. I és que jo penso... la gent s’avorreix ?

Sembla mentida que els “intel·lectuals” que firmin aquest manifest ho siguin de debò. Més que res perquè (i mai em cansaré de dir-ho) aquí a Catalunya no hi ha tensió ni marginació per la llengua collons !! Com volen que els hi expliquem ? Són tant curts de gambals que no poden entendre que una persona parli més d’una llengua i a més, ho faci indistintament ?

A Catalunya, malgrat ens pesi, hi ha més gent de parla castellana. Gent que se sent espanyola, parla castellà però que mai i sota cap concepte, tornaria a les poblacions d’origen... no els hauria de fer pensar ? Aquesta gent són els més independentistes i separatistes de tots ja que ells van venir sense res i tot el que tenen s’ho han guanyat aquí amb el seu esforç. La llengua fa independentistes ? NO !!! els militants del Partit Popular a Catalunya parlen català ! Ciutadans pel canvi parla català... I en podríem extreure tants exemples. Així doncs, a mi se m’acut donar un cop a la taula i dir... PROU !

Catalunya va ser conquerida quan l’últim bastió català va caure l’11 de setembre de 1714. Molts intel·lectuals van ser perseguits, molta gent passada per les armes, es van abolir les institucions, el català va ser eliminat de tota vida oficial, quedant així relegat a una llengua d’ús col·loquial. Gràcies a molts anys, vam aconseguir una sèrie de drets que, com a poble vassall de la monarquia espanyola ens van ser retallats en el seu moment. Fins que una data incerta del 1939 ens ho va fer perdre tot un altre cop. Vam perdre els intel·lectuals, vam perdre la Generalitat Republicana, vam perdre la llengua... vam perdre la guerra.

Després de molts anys, hem aconseguit el restabliment de la Generalitat i del Parlament, de la democràcia i la llibertat d’expressió, hem aconseguit una certa sobirania que ens va ser arravatada, hem aconseguit tornar a instaurar una llengua que sempre va estar viva en la gent, portar-la a un dels màxims referents de llengües en minoria... i tot això sempre ho hem fet sense atacar l’estat que ens va derrotar en dues guerres, l’estat que ens va donar la població immigrada als anys seixanta, l’estat que sempre ens margina i ens humilia, un estat que, ara, s’empesca que hem de tornar a passar tot el que vam passar: l’abolició de les institucions catalanes, la pèrdua de la llengua...

Davant d’aquest plantejament, a mi se’m planteja un altre... És aquesta l’espanya a la que li donem tants diners ? És aquesta l’espanya que volem ? és aquesta l’espanya plural i democràtica que recull la constitució ? Dues guerres ens van caure a sobre per motius molt semblants... i les dues van acabar igual: potser ens hauríem de fer una idea que som un estat conquerit i vassall d’un regne que, si més no, a mi em recorda a l’edat mitjana quan hi havia castells, princeses, i tothom feia el que deia el rei.

De fet, l’única frase que em ve al cap per fer la cloenda d’aquest article és... “Per això vull la independència”. Us animo a tots a no deixar que la nostra llengua mori i a lluitar per el tret d’identitat comú de tots els països catalans: la nostra llengua mil·lenària, la Llengua Catalana.

L’essència de la democràcia es diu Esquerra Republicana de Catalunya

De tots és sabut que no tinc gaire temps per a escriure. Sovint, aprofito les moltes petites estones que tinc a la feina per fer-ho.

Després dels pèssims resultats a Madrid, crec que ha arribat el moment de fer autocrítica sobre el què ha passat. I, en aquesta línia, la decisió del senyor Puigcercós és, segons el meu parer, del tot encertada. Ja van dues eleccions en què perdem en nombre de vots. El partit està sumit en una crisis degut a la gran crisis de vots. Deguda, al mateix temps, a la gran desconfiança de la gent en esquerra. La desconfiança és produïda per la pèrdua de l’esperit que caracteritza al partit: l’independentisme.
La gent ja no confia en esquerra per múltiples accions, mesures i coses vàries que ha anat fent l’actual direcció del partit. És comprensible. Però la gent també hauria d’informar-se sobre perquè la direcció ha fet aquestes accions que, com la gran majoria de coses, estan justificades.

Aquesta autocrítica, passa per la reforça del partit de la mà del Senyor Puigcercós, però també passa per fer moure els mecanismes interns i reflexionar sobre si hauriem de fer alguna cosa de cara als votants o hauriem de continuar igual.
En aquest sentit, la direcció del partit ha avançat el Congrés Nacional en una decisió totalment acertada per moure els engranatges democràtics interns. I és que esquerra és l’essència de la democràcia: en quin altre partit els militants de base són capaços d’invalidar o anul·lar l’estratègia del seu propi partit ? Esquerra és l’únic partit on hom es pot plantejar alguna cosa i, si compta amb el suport suficient, tirar-la endavant. No és com els altres partits que la direcció diu una cosa que li convé i tots pensen el mateix sense poder fer res per evitar-ho.
Per una altra banda, també és important saber que al proper congrés hi haurà diverses opcions. I això també és molt democràtics. Per el bon funcionament d’un partit, hi ha d’haver diferents pensaments, diferents idees, sang nova, gent amb lideratge... que demostri que un partit és viu i que no tots som clons de la direcció. Per mi, l’essència de la democràcia és aquesta: poder canviar les coses des del més abaix possible.

Tots sabem que Esquerra Republicana de Catalunya no compta amb cap simpatia mediàtica. Això fa que cada dia sortim al diari dient que el partit es trenca i que hi ha pugnes internes. Sembla mentida que aquesta gent s’anomeni demòcrata. Precisament, estem assistint aquests dies a l’exercici més bonic de la democràcia i a la renovació més sana de la política: el nostre president es retira i s’ha de buscar un projecte nou. A les mans de tots nosaltres, els que cada dia treballem per el partit altruistament, està el futur d’esquerra amb la important missió de construir un nou projecte amb un nou equip. Això és el que es fa quan es vota al congrés, al Parlament o a altres llocs, no ? Així és com funciona l’exercici de la democràcia... perquè és diferent aquesta vegada ?

Ja s’ha donat el tret de sortida

La campanya ja ha començat i això es nota en l’ambient. I és que la política, malgrat ens en volguem desentendre d’ella, forma part de les nostres vides.
Sense anar més lluny, el mateix dijous, la nit del qual començava la campanya, el Partit Socialista a Baberà va fer un desplegament brutal. Durant tota la tarda, tota la colla vermella va estar enganxant plafons i cartells per totes bandes, deixant Barberà vermell com un anunci mal fet de compreses. Cada matí, migdia i nit a qualsevol hora i a tots els carrers, tens a una Carme Chacón bastant desmillorada i un Zapatero bastant “optimista” tal i com diu el lema.
Però les coses no acaben aquí. Per si tens “roigfòbia”, encara et queda la sol·lució: el blau !. I és que totes les parades d’autobús del poble tenen la cara del senyor Duran amb els seus lemes (que més aviat semblen poemes) sobre la Catalunya maltractada (agafant paraules, també, de la seva campanya). La majoria d’ells, aquí a Barberà, tenen el nas pintat de vermell.
També hi ha un tros de pancarta (que fa pinta de vella i descosida) penjada just a sota del meu carrer on es pot llegir la demanda del vot als populars. Enlloc de ser blava, és d’un color blau amb sol, és a dir, quasi blanc. No sé, si reprensenten a la dreta i la dreta és la que té els diners, perquè no la canvien de tant en tant ?.
Si mires per les parets (fixant-hi molt) veuràs discretament uns papers d’iniciativa on us conviden a tots a participar als actes que es munten amb diputats del partit (que si a mi em costen de conèixer, a la població de “a peu” encara més.
La palma, com sempre, ens l’enduem els d’esquerra. El divendres, vem comptar amb la grata presència de l’Anna Simó. Dies abans, havíem empaperat la ciutat amb cartells anunciant l’acte (a cada farola, paret...) i això ens va anar bé amb l’afluència a l’acte.
Un mes abans, també, havíem reservat sala i teníem l’acte preparat, quan ens van avisar que, aquella mateixa nit, el TMC estrenava a Barberà l’obra de teatre “Carta a una desconeguda”. Vàrem patir lo nostre pensant que vindria poca gent degut a l’obra de teatre però vem omplir la sala.
L’Anna, com sempre, va estar esplèndida. Va enraonar sobre les diferents polítiques que, en forma transversal, esquerra té intenció de portar a terme a les corts; va parlar sobre el paper d’esquerra en la legislatura que toca a la seva fi; va esperonar a la gent al vot útil per defensar Catalunya...
L’acte va deixar a tothom satisfet i als militants encoratjats per treballar per aconseguir el màxim per aquestes eleccions perquè, tal i com diem els independentistes: a Madrid ens ho juguem tot. Per això, cal votar a Esquerra Republicana de Catalunya.

Què hi hem de fer nosaltres a “les espanyes” ?

Us demano disculpes a tots per no haver actualitzat abans, però la tancada del trimestre passat i l'inici de nous projectes com l'emancipació, el carnet de conduir, dos cursos, el partit i les opos fan que tot sigui força difícil.

El dia nou de març, tots els votants estem convocats a les urnes amb la important missió de constituir les corts espanyoles per quatre anys.
Molta gent que té com a meta la independència es pregunta què se li ha perdut a Esquerra al parlament i al senat espanyols. La qüestió és senzilla: mal ens pesi, a Madrid se’ns hi ha perdut tot.
L’Any 2014, segons el vicepresident de la Generalitat de Catalunya i president d’esquerra, l’Honorable senyor Josep Lluís Carod-Rovira, Catalunyà serà cridada a les urnes per votar un referèndum d’autodeterminació. Aquest, si es guanya, sentarà les bases per fer de Catalunya una nació independent. Per què el 2014 ? Perquè Catalunya ha viscut en un estat de marginació on se li ha negat tot: la gestió dels nostres propis impostos, la gestió de les nostres pròpies infraestructures... en definitiva, la gestió dels nostres propis recursos per a benefici nostre. Actualment, aquests recursos estan gestionats pel govern espanyol amb el suport d’ambdues cambres.
Si la majoria d’esquerra a Espanya és suficient, podem condicionar un govern que afavoreixi una gestió en pro de Catalunya. Per tant, el vot de tots i cadascun de nosaltres és vital perquè la nostra nació surti ben parada d’aquestes eleccions; és vital perquè tinguem cada vegada més autogestió i aquest procés culmini, esperem, el 2014 amb la independència de Catalunya de l’estat espanyol.
Aquesta passada legislatura, esquerra ha aconseguit més recursos, la concessió de la nova reforma territorial en vegueries, la gestió de la inspecció de treball... però també s’han perdut moltes batalles com ara el reconeixement de la llengua catalana a les Corts espanyoles (plurals ?, democràtiques ?), les seleccions catalanes...
Ara, cal prendre consciència que ens cal a Madrid una força que s’estimi, defensi, protegeixi de tots els atacs i, en definitiva, es preocupi de tots els catalans i catalanes. Ens cal a Madrid una majoria per treballar per Catalunya; una majoria de polítiques d’esquerres reals, democràtiques i participatives; En conclusió, ens cal mirar cap a una Esquerra amb un fort sentiment Republicà que vetlli per Catalunya.