L’essència de la democràcia es diu Esquerra Republicana de Catalunya

De tots és sabut que no tinc gaire temps per a escriure. Sovint, aprofito les moltes petites estones que tinc a la feina per fer-ho.

Després dels pèssims resultats a Madrid, crec que ha arribat el moment de fer autocrítica sobre el què ha passat. I, en aquesta línia, la decisió del senyor Puigcercós és, segons el meu parer, del tot encertada. Ja van dues eleccions en què perdem en nombre de vots. El partit està sumit en una crisis degut a la gran crisis de vots. Deguda, al mateix temps, a la gran desconfiança de la gent en esquerra. La desconfiança és produïda per la pèrdua de l’esperit que caracteritza al partit: l’independentisme.
La gent ja no confia en esquerra per múltiples accions, mesures i coses vàries que ha anat fent l’actual direcció del partit. És comprensible. Però la gent també hauria d’informar-se sobre perquè la direcció ha fet aquestes accions que, com la gran majoria de coses, estan justificades.

Aquesta autocrítica, passa per la reforça del partit de la mà del Senyor Puigcercós, però també passa per fer moure els mecanismes interns i reflexionar sobre si hauriem de fer alguna cosa de cara als votants o hauriem de continuar igual.
En aquest sentit, la direcció del partit ha avançat el Congrés Nacional en una decisió totalment acertada per moure els engranatges democràtics interns. I és que esquerra és l’essència de la democràcia: en quin altre partit els militants de base són capaços d’invalidar o anul·lar l’estratègia del seu propi partit ? Esquerra és l’únic partit on hom es pot plantejar alguna cosa i, si compta amb el suport suficient, tirar-la endavant. No és com els altres partits que la direcció diu una cosa que li convé i tots pensen el mateix sense poder fer res per evitar-ho.
Per una altra banda, també és important saber que al proper congrés hi haurà diverses opcions. I això també és molt democràtics. Per el bon funcionament d’un partit, hi ha d’haver diferents pensaments, diferents idees, sang nova, gent amb lideratge... que demostri que un partit és viu i que no tots som clons de la direcció. Per mi, l’essència de la democràcia és aquesta: poder canviar les coses des del més abaix possible.

Tots sabem que Esquerra Republicana de Catalunya no compta amb cap simpatia mediàtica. Això fa que cada dia sortim al diari dient que el partit es trenca i que hi ha pugnes internes. Sembla mentida que aquesta gent s’anomeni demòcrata. Precisament, estem assistint aquests dies a l’exercici més bonic de la democràcia i a la renovació més sana de la política: el nostre president es retira i s’ha de buscar un projecte nou. A les mans de tots nosaltres, els que cada dia treballem per el partit altruistament, està el futur d’esquerra amb la important missió de construir un nou projecte amb un nou equip. Això és el que es fa quan es vota al congrés, al Parlament o a altres llocs, no ? Així és com funciona l’exercici de la democràcia... perquè és diferent aquesta vegada ?

Ja s’ha donat el tret de sortida

La campanya ja ha començat i això es nota en l’ambient. I és que la política, malgrat ens en volguem desentendre d’ella, forma part de les nostres vides.
Sense anar més lluny, el mateix dijous, la nit del qual començava la campanya, el Partit Socialista a Baberà va fer un desplegament brutal. Durant tota la tarda, tota la colla vermella va estar enganxant plafons i cartells per totes bandes, deixant Barberà vermell com un anunci mal fet de compreses. Cada matí, migdia i nit a qualsevol hora i a tots els carrers, tens a una Carme Chacón bastant desmillorada i un Zapatero bastant “optimista” tal i com diu el lema.
Però les coses no acaben aquí. Per si tens “roigfòbia”, encara et queda la sol·lució: el blau !. I és que totes les parades d’autobús del poble tenen la cara del senyor Duran amb els seus lemes (que més aviat semblen poemes) sobre la Catalunya maltractada (agafant paraules, també, de la seva campanya). La majoria d’ells, aquí a Barberà, tenen el nas pintat de vermell.
També hi ha un tros de pancarta (que fa pinta de vella i descosida) penjada just a sota del meu carrer on es pot llegir la demanda del vot als populars. Enlloc de ser blava, és d’un color blau amb sol, és a dir, quasi blanc. No sé, si reprensenten a la dreta i la dreta és la que té els diners, perquè no la canvien de tant en tant ?.
Si mires per les parets (fixant-hi molt) veuràs discretament uns papers d’iniciativa on us conviden a tots a participar als actes que es munten amb diputats del partit (que si a mi em costen de conèixer, a la població de “a peu” encara més.
La palma, com sempre, ens l’enduem els d’esquerra. El divendres, vem comptar amb la grata presència de l’Anna Simó. Dies abans, havíem empaperat la ciutat amb cartells anunciant l’acte (a cada farola, paret...) i això ens va anar bé amb l’afluència a l’acte.
Un mes abans, també, havíem reservat sala i teníem l’acte preparat, quan ens van avisar que, aquella mateixa nit, el TMC estrenava a Barberà l’obra de teatre “Carta a una desconeguda”. Vàrem patir lo nostre pensant que vindria poca gent degut a l’obra de teatre però vem omplir la sala.
L’Anna, com sempre, va estar esplèndida. Va enraonar sobre les diferents polítiques que, en forma transversal, esquerra té intenció de portar a terme a les corts; va parlar sobre el paper d’esquerra en la legislatura que toca a la seva fi; va esperonar a la gent al vot útil per defensar Catalunya...
L’acte va deixar a tothom satisfet i als militants encoratjats per treballar per aconseguir el màxim per aquestes eleccions perquè, tal i com diem els independentistes: a Madrid ens ho juguem tot. Per això, cal votar a Esquerra Republicana de Catalunya.

Què hi hem de fer nosaltres a “les espanyes” ?

Us demano disculpes a tots per no haver actualitzat abans, però la tancada del trimestre passat i l'inici de nous projectes com l'emancipació, el carnet de conduir, dos cursos, el partit i les opos fan que tot sigui força difícil.

El dia nou de març, tots els votants estem convocats a les urnes amb la important missió de constituir les corts espanyoles per quatre anys.
Molta gent que té com a meta la independència es pregunta què se li ha perdut a Esquerra al parlament i al senat espanyols. La qüestió és senzilla: mal ens pesi, a Madrid se’ns hi ha perdut tot.
L’Any 2014, segons el vicepresident de la Generalitat de Catalunya i president d’esquerra, l’Honorable senyor Josep Lluís Carod-Rovira, Catalunyà serà cridada a les urnes per votar un referèndum d’autodeterminació. Aquest, si es guanya, sentarà les bases per fer de Catalunya una nació independent. Per què el 2014 ? Perquè Catalunya ha viscut en un estat de marginació on se li ha negat tot: la gestió dels nostres propis impostos, la gestió de les nostres pròpies infraestructures... en definitiva, la gestió dels nostres propis recursos per a benefici nostre. Actualment, aquests recursos estan gestionats pel govern espanyol amb el suport d’ambdues cambres.
Si la majoria d’esquerra a Espanya és suficient, podem condicionar un govern que afavoreixi una gestió en pro de Catalunya. Per tant, el vot de tots i cadascun de nosaltres és vital perquè la nostra nació surti ben parada d’aquestes eleccions; és vital perquè tinguem cada vegada més autogestió i aquest procés culmini, esperem, el 2014 amb la independència de Catalunya de l’estat espanyol.
Aquesta passada legislatura, esquerra ha aconseguit més recursos, la concessió de la nova reforma territorial en vegueries, la gestió de la inspecció de treball... però també s’han perdut moltes batalles com ara el reconeixement de la llengua catalana a les Corts espanyoles (plurals ?, democràtiques ?), les seleccions catalanes...
Ara, cal prendre consciència que ens cal a Madrid una força que s’estimi, defensi, protegeixi de tots els atacs i, en definitiva, es preocupi de tots els catalans i catalanes. Ens cal a Madrid una majoria per treballar per Catalunya; una majoria de polítiques d’esquerres reals, democràtiques i participatives; En conclusió, ens cal mirar cap a una Esquerra amb un fort sentiment Republicà que vetlli per Catalunya.

Reflexions sobre la independència

En aquests dies on tot sembla girar al voltant de la independència i molts dels nostres líders polítics sembla que volen apuntar-se al carro, crec que ha arribat el moment de fer-ne cinc cèntims de com entenc jo la independència.

És cert que he arribat a sentir molts tòpics, a quin més variat des de que milito a esquerra. Crec que els tòpics els podem agrupar en grans apartats sota el títol “Quan siguem independents...

- ... Hi haurà fronteres o no deixarem creuar a la gent a banda i banda de la frontera ? Aquest comentari, ja de per sí, és un comentari totalment racista. Com tots sabem i s’ha dit tantes vegades, el fet de ser català no vol dir que hagis nascut dins del territori, si no que sentis la cultura i la llengua del país com a pròpies. Per tant, aquí ningú pot negar l’entrada al territori a ningú i, molt menys negar-ho per motius de cultura aliena.

- ... Com seran les nostres relacions amb l’estat espanyol ? Això és com quan s’abandona una relació després de molt temps. Sempre queda aquell “no sé què” que fa aquella nova relació construïda sense caure en els errors del passat sigui diferent i especial. Cap dels dos tornarà a cometre mai el mateix error i, simplement per això, ja fa que la relació sigui de mutu acord i d’amistat amb tot el que això comporta.

- ... Què passarà amb les llengües ? Molt senzill. El català serà la única llengua oficial de l’estat català. Per fi, tindrà un reconeixement que va perdre fa molt temps. Serà obligatori conèixe’l i apendre’l. El castellà, per contra, serà la llengua de l’estat veí, però tampoc podem tancar els ulls a la realitat social. El castellà seguirà sent la llengua de moltes persones dins de l’estat català però aquí està la gràcia. Avui en dia, la cultura es medeix en funció de les llengües que un sap. Quan més es dominen, més pots anar pel món. Ni cal dir que a les persones que no parlin català se les perseguirà com a la caça de bruixes ni res per l’estil. A Catalunya, no som racistes.

- ... Què canviarà ? Socialment, passarem a ser una societat més justa i equilibrada, orgullosa dels nostres símbols nacionals. A més a més, tindrem el nostre dia a dia més motivant perquè gestionarem nosaltres mateixos els nostres impostos. Econòmicament serà el model de producció perfecte ja que no treballarem perquè els altres ens fotin els diners, si no que treballarem perquè Catalunya inverteixi els diners en el país i en els seus dèficits. Políticament, elevarem les institucions democràtiques catalanes cap al seu estatus merescut: el Parlament legislarà sobre el país amb plenes competències i la Generalitat governarà sobre aquest en les mateixes condicions. Lingüísticament el català rebrà el reconeixement que es mereix sent una llengua d’un estat i tenint el reconeixement mundial de llengua d’una nació. Per últim, socialment, la gent estarà més orgullosa dels seus símbols nacionals propis i no dels aliens imposats.

Per últim, dir que l’altre dia vaig tenir una petita conversa amb una de les meves companyes de feina. Em va assegurar que ella no veia clar això de la independència, que ho trobava massa “radical”.
Jo li vaig dir que no i li vaig exposar aquests motius: La meva idea de la qual es pot discrepar és, principalment, que els problemes de Catalunya s’han de resoldre a Catalunya. No pot ser que es gestioni un tren d’alta velocitat que està a punt de tirar a terra un monument nacional important i s’estigui fent tot des de Madrid. Què coi saben ells del que es cou a l’olla ? Els problemes de Catalunya els ha de resoldre el Parlament de Catalunya que, a més, ha estat escollit pel poble de Catalunya. Al congrés hi ha diputats de tot l’estat espanyol. Un diputat del PP andalús té potestat per legislar sobre Catalunya ? Això és increïble !
L’altre cosa que en sembla increïble i que s’hauria de parar ja és el tema dels impostos. Com pot ser que Catalunya sigui una de les CCAA que més paga a l’estat i que menys rep ? Com pot ser que siguem una CCAA molt rica i tot se’n vagi a la resta de l’estat ? És que a mi això em sembla patètic.
La independència, no és més que volguer que els meus recursos es quedin a casa meva i ser jo mateix qui els gestioni. Això és ser radical o és ser just ?

Renovació executiva

Barberà del Vallès, dijous, 25 d’octubre de 2007.

Són les 22’45. Després d’una reunió força interessant en la que l’assemblea local va valorar la Conferència Nacional, vem parlar del grup municipal, de l’assemblea de la sectorial... arriba el punt esperat a l’ordre del dia: la renovació dels càrrecs de l’executia local.

La presidenta local, la Resu, treu un feix de fulls amb els estatuts interns del partit i ens posem a treballar. Segons els estatuts, hi ha d’haver una comissió organitzadora que vetlli pel correcte procediment de les eleccions internes i reculli totes les candidatures i esmenes. Per temes logístics (jo porto el correu local i el web) se m’encarrega que encapçali aquesta comissió. Accepto amb molt de gust.

Ara toca posar-me a treballar de valent. Llegir-me bé els estatuts, vetllar perquè el procediment sigui correcte i organitzar tot allò referent a aquestes eleccions (convocar als companys, passar informacions a la Seu Nacional i recollir totes les candidatures).

És una feina titànica, tenint en compte que a la local no hi ha ningú alliberat. És a dir, tots tenim la nostra feina i tot això ho hem de fer a les nostres hores “personals”, Però ho fem... simplement perquè tenim una idea molt clara del què fem: canviem la societat cap a un model més just, cap a una independència.

De totes maneres, tots a la local som molt bons companys i això facilitarà molt la feina. No hi haurà joc brut, desacreditacions ni feina extrema: som uns companys molt ben avinguts que portarem aquest procediment democràtic intern de la millor manera que sabem: tots anem a una i tots guanyarem per fer fort un partit que treballa per les persones, per fer forta a la gran nació catalana.

Assemblea sectorial d’educació

Ahir, dimecres 24 d’octubre, va tenir lloc a la Seu Nacional d’esquerra l’assemblea de la sectorial d’educació del partit. Els que em coneixeu, sabeu que, com la conferència Nacional, és la meva “primera vegada”.

Però abans de començar a desenvolupar les idees, crec que hi hem de fer un matís. La sectorial, segons els estatuts, és la sectorial “d’ensenyament”. Una paraula que respon al nom de la Conselleria que encapçalava Convergència i Unió. Quan la Marta Cid, exconsellera d’Educació va encapçalar la conselleria, li varem donar un altra nom, passant-se a dir Departament d’Educació.
Jo estic totalment d’acord amb aquest canvi. Sempre he pensat que jo no ensenyo, jo educo. Particularment, considero que la paraula “ensenyar” es podria definir com “transmetre coneixements” i l’escola és molt més que això. Jo no només “ensenyo”, també els ajudo a aplicar estratègies, a adquirir valors com ara la igualtat, el respecte, els ensenyo, en definitiva, a poder desenvolupar-se en aquest món tan estrany. Per mi, totes aquestes coses que jo faig al final del dia, responen al nom d’”educar”.

Fet aquest matís, crec que ja podem entrar en matèria. La sectorial va comptar amb cinc punts de l’ordre del dia i amb un seguit de personalitats públiques que la van fer d’allò més interessant. Es va començar amb l’informe de la presidència de la sectorial; vem continuar amb informacions del Secretari General d’Innovació del Departament; passant després per informacions sobre la feina que està fent esquerra al Parlament de Catalunya, portades pel nostre representant en Josep Maria Freixanet.
Llavors, vem arribar al punt fort del dia. El quart punt era el de la votació de la nova presidència de la sectorial, punt que va defensar l’Alba Castellví, secretària Nacional de política cultural. Segons l’Alba i els nous estatuts que es van aprovar després de l’últim congrés nacional, la presidència de la sectorial es pot canviar sempre i quan l’executiva nacional ho proposi. Aquest era el cas. En Xavier Olivella (president) encara no havia acabat el seu mandat i l’executiva Nacional el volia substituir per una altra persona per una sèrie de motius. Abans de la votació, l’últim punt de l’ordre del dia es va avançar. Els precs i preguntes es van avantposar a la votació. D’aquestes intervencions, cal destacar les del meu amic i company de local, Eduard Galceran que a més a més és conseller Nacional. L’Eduard va defensar que els motius no eren suficients per canviar la presidència i que, potser, s’estava caient en una cosa més personal que política. Molta gent va estar debatent, exposant punts de vista... i al final, les paraules últimes, van recaure sobre la Marta i l’Anna. La Marta, va estar parlant com exconsellera i va estar exposant el seu punt de vista particular. Quan va finalitzar, li va tocar el torn de paraula a l’Anna (l’Anna Simó) que va respondre com a portaveu en funcions (ja que actuava com a representant de l’executiva Nacional) com a vicesecretària d’acció política que és. Acte seguit, després de la votació i l’escrutini, es va procedir a anunciar al “veredicte”. Es militants de “a peu” van o vem (com vulgueu) tombar una iniciativa de l’executiva tot rebutjant-la.

Després del mal sabor de boca que em va deixar la Conferència Nacional, ahir per la nit vaig poder dormir bé. Em vaig sentir orgullós de militar en un partit com esquerra. Un partit on sempre tothom pot dir la seva; un partit que proposa, no imposa; un partit que accepta la opinió de les bases; un partit totalment assembleari; en definitiva, un partit on tothom hi té cabuda i tothom hi té opinió.

En el pla personal, vaig tenir la gran experiència de conèixer personalment a la Marta Cid, persona que no coneixia. Vem estar una estoneta xerrant sobre els temps passats a la conselleria. Va ser molt positiu i enriquidor. Paral·lelament, vaig tenir el gran plaer de tornar a saludar a l’Anna qui, per gran sorpresa meva, em va reconèixer i sabia qui era.
Aquesta raó també és poderosa en favor del partit. Els “alts càrrecs” són persones. Persones que sempre estan disposades a fer un cafè, una cervesa... el que s’escaigui per mantenir un diàleg amb qualsevol. De fet, i ho torno a repetir, jo milito a esquerra gràcies, d’entre altres persones, a l’Anna Simó, que em va demostrar que calia lluitar per una causa si realment ho creiem.

P.D.: Ja he creat el meu "EduBloc". Afegiré un enllaç permanent al bloc perquè pogueu accedir al meu bloc "professional".

La Conferència Nacional, crònica d’un militant Novell

Dissabte passat vaig tenir la gran Conferència Nacional d’ERC, sota el nom de “Conferència Nacional 2007: construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna”.
Enguany, aquesta Conferència, la meva “primera vegada” ha aplegat a força gent gràcies als últims moviments contra la direcció actual. M’estic referint, efectivament, als moviments “Reagrupament.cat” encapçalat per l’exconseller Joan Carretero i, “Esquerra Independentista” encapçalat pel diputat i exsecretari general de comunicació i imatge Uriel Bertran.
Però no ens avancem. Anem pas per pas. La trobada va començar a les 10’00 en punt amb un aforament força complert i amb l’elecció de la mesa. La mesa, encapçalada pel seu president, l’exdiputat europeu i Secretari General de Política Lingüística, Bernat Joan es va constituir gràcies als vots de la majoria de militants. Hi va haver gent que va votar en contra, cosa que, a priori, sembla absurda. Una mesa només serveix per formalitzar els actes. Té representants de tots els col·lectius que engloba la trobada de forma equitativa. Després, però, pensant, em vaig adonar jo també del perquè el vot negatiu: si hi ha d’haver gent de tots els col·lectius, perquè estava formada per gent amb càrrec dins o fora del partit ?.
Després de l’elecció, vam assistir a una conferència molt enriquidora d’en Joseba Azkarraga, membre de l’executiva d’Eusko Alkartasuna i Conseller de justícia, treball i Seguretat Social del govern basc. Malgrat ser en castellà (és broma !) la conferència va ser molt interessant.
Després d’aquesta conferència, es van muntar taules rodones sobre diferents temes moderades per gent amb càrrec del partit. A la primera d’elles, vaig assistir a una taula rodona sobre immigració moderada per la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, en la que els diferents ponents explicaven el seu punt de vista. Força interessant. A la segona taula rodona, vaig assistir a una d’elles, el tema de la qual era la projecció de la imatge i comunicació catalanes, moderada per la portaveu del grup parlamentari, Marina Llansana i amb la presència del conseller de Cultura i Mitjans de comunicació, Joan Manel Tresserres. També força interessant.
Acte seguit, vem anar a dinar a la Facultat de Física i Química. Per cert, el dinar va ser força distès amb una complerta anàlisi del matí i una profunda reflexió del que havia de venir per la tarda amb els companys de la local. També va ser un espai per saludar companys d’altres seccions o d’altres localitats.
Per la tarda, va venir el plat fort del dia: les votacions. L’auditori es va omplir el doble de l’aforament del matí. Es van habilitar dues sales, una en directe i l’altre en la que es retransmetia en directe el què passava a la sala A. Després de recordar les normes de les votacions, el president de la taula va convidar als periodistes a abandonar la sala, ja que la votació és secreta i només hi poden assistir els militants.
Vem començar a votar dues esmenes al text a la totalitat. La primera, no va ser defensada perquè el seu autor, en Roger Mallola, va rebutjar defensar-la (només li van donar cinc minuts per fer-ho). Va ser rebutjada per una àmplia majoria. El text, al meu parer, deia certes coses que feien inacceptable aquell com a full de ruta.
La segona esmena, era la més esperada. Era l’anomenada vulgarment “carreterista” en nom del seu impulsor. Ells, van tenir més temps per defensar-la. Al meu parer, mels errors que van cometre van ser dos: no la va defensar el mateix Carretero, cosa que hagués ajudat força i, segona, era una esmena a la totalitat. Ja ho explicaré més endavant. Aquesta va ser l’esmena on hi va haver més vots emesos. No obstant, l’esmena no va comptar amb suficient suport i no va prosperar.
A continuació, es va procedir a la defensa i rèplica de 26 esmenes diferents a quina més “variopinta”. Cal destacar d’elles, l’estratègia (molt intel·ligent,. Al meu parer) de l’Esquerra Independentista que va presentar esmenes parcials als diferents punts de la proposta de la direcció. Dues d’elles són, les que al meu parer, havien d’haver prosperat:
- Es va presentar una esmena per la qual els càrrecs del partit no havien de coincidir amb els càrrecs del govern ja que, d’aquesta manera, la veu del govern, supeditada al pacte, s’imposava a la veu del partit, totalment lliure.
- L’altre esmena important, és la que esquerra s’havia de mantenir al govern però amb criteri. És a dir, no a costa de qualsevol cosa.
De totes maneres, esquerra és un partit democràtic i hem d’acceptar el que diu la majoria. Cap de les dues esmenes va prosperar.
Cal fer, també, menció a una esmena de supressió de tot un punt que parlava del municipalisme com a força d’esquerra. El noi que la defensava volia suprimir tot el punt perquè creia que demostrava un punt passat i una feblesa d’esquerra. La contesta va venir a càrrec de l’Anna Simó. I els que ja em coneixeu, sabeu que l’Anna és sant de la meva devoció. Si la proposta d’esmena ja em semblava absurda, l’Anna hi va donar el toc que faltava. I és que és veritat. El municipalisme és el que fa forta a esquerra. Els municipis, són vitals per a una bona independència i, els que estàvem allà, els militants de base, els que cada dia ens deixem la pell al càrrec per projecte d’esquerra, precisament, som els que engrossem les files municipals.
Cap de les 26 esmenes va prosperar, però la direcció d’esquerra va incorporar al text original 440. Perquè després diguin que la direcció va paral·lela i no escolta les bases.
Just ahir, vaig rebre al meu correu, la nova edició de “La Vanguardia digital” amb un article anomenat “Un 43% de los militantes de ERC cuestiona el pacto tripartito. La ponència alternativa de Carretero ha obtenido un 22% de votos de apoyo”. I penso, una vegada més, amb el que significa manipular la informació. I és que, senyors i senyores, aquest titular és incorrecte.
Segons les dades oficials, ERC compta actualment amb uns 10.000 militants o “aprendices de asesinos” com li agrada anomenar-nos en Losanios. D’aquests 10.000 només van exercir el seu dret a vot en la ponència del Carretero uns 2.000 i pico. Vale, sóc de lletres pures però… fins aquí arribem tots, no ? Això no és ni de bon tros representatiu per les bases del partit.

Per finalitzar aquesta extensa crònica, m’arremeto a unes paraules del president d’esquerra i vicepresident de la Generalitat que va dir durant la ponència de cloenda “Hem guanyat tots, els que hem votat a favor i els que hem votat en contra. Ara, cal treballar tots junts per aconseguir superar el referèndum del 2014 i passar-lo amb força. Visca Esquerra, visca els països catalans lliures ¡”.